Si l’analfabetisme s’accepta com un bé de la humanitat, reivindicar la cultura encara semblarà més inútil. Em va venir això al cap en sentir la frase del discurs d’acceptació del Premi Planeta d’enguany que s’ha citat en tants mitjans: que s’ha d’escriure per a la gent i totes aquelles coses.
Em pense que està clar, però per si de cas: la literatura és patrimoni i no es fa del no res. La literatura carrega tot el que ja s’ha escrit i ja s’ha explicat, les històries van venir molt abans que la gramàtica i l’ortografia. M’imagine una closca de caragol, des dels primers contes, ben arraulits a la punta més estreta, que s’estiren i creixen fins al magnànim sector del llibre que hem creat en l’actualitat. Sembla mentida, però cada paraula que sorgeix de l’interior d’aquesta closca llisca per tota l’espiral fins a ser escrita. Sense citar cadascun dels nostres avantpassats, l’escriptura és connotativa.
És una tasca seriosa, escriure. És la construcció d’un engranatge. Si no està perfectament travat no funcionarà, o semblarà que sí però unes peces desgastaran unes altres perquè no s’havia calculat amb exactitud. Hi ha mecanismes d’última generació que creen filigranes al·lucinants, i d’altres rudes però funcionals; alhora, hi ha mecanismes que no són pràctics, que fan entropessar, que semblen segurs però són inestables. I s’ha de tenir en compte, cal vetllar pel benestar de la llengua escrita, també.
L’educació de la lectura es troba humiliadíssima. Parle d’aprendre a llegir, el que ve després de la descodificació dels caràcters. Quan una lectora comença a llegir de manera autònoma, sembla que la mediació ja no és necessària; en general, als instituts, l’única mediació és una prova avaluable que pot valorar més o menys com s’ha seguit la trama d’una història. El cas és que la literatura és molt més que una trama entre coberta i contracoberta, se’n pot extreure molta, molta informació d’un fragmentat de no res. Però quin currículum registra que això s’ha d’ensenyar, que és una habilitat que es pot aprendre, que serà útil —imprescindible— per desxifrar qualsevol text. De sobte, la lectora completament autònoma es topa amb un llibre terriblement enrevessat escrit per alguna autoritat literària i que sembla codificat. La trama no es troba a l’abast, hi ha ornaments estranys, s’ha emprat una manera de dir que no és massa natural.
S’ha promulgat la creença en un fals elitisme. Evidentment, existeix l’elitisme literari i existeixen textos que requereixen un coneixement i una pràctica de lectura molt elevats. Però és també evident que hi ha un senyalament cap a tot el que no siga «transparència». El cas és que la literatura no és una entitat transparent. Si fora transparent, com podríem entrar-hi, quedar-nos-hi, entendre-la, parlar-ne. Jo reivindique en primera persona la necessitat de garantir l’accés a la lectura a tothom. Però hi ha una diferència notable entre textos accessibles i textos buits. Hi ha textos senzills i preciosíssims i rics, tot alhora. Això és escriure per a la gent. I els escrits críptics també són per a la gent. Perquè de gent, n’hi ha molta.
L’accés a la lectura comença amb l’educació, que permet entendre com funcionen els textos, identificar la literatura, adquirir eines de comprensió; continua amb la normalització de la presència dels llibres en la quotidianitat, i sobretot amb l’atorgament a la literatura d’una validesa institucional real. Repetisc que és una tasca seriosa, memòria històrica i significació social. No tindria sentit escriure si el públic no existira, o s’escriuria en un altre sentit. La reivindicació, per tant, em pense que ha de ser més constructiva i defensar alguna cosa semblant al dret a l’educació literària.
