La setmana passada, el ministre Ernest Urtasun va anunciar que no convocarà enguany el Premi Nacional de Tauromàquia, dotat amb 30.000 euros, i que iniciarà els tràmits administratius per eliminar-lo definitivament. L’explicació que ha arguït és que cal adaptar-se a la nova realitat i que cada vegada hi ha més gent que està en contra de la violència animal. Considera que una gran majoria d’espanyols no comparteix aquesta mena de tortura als bous i, sobretot, que aquesta salvatjada estiga associada amb medalles i premis remunerats amb diners públics. La decisió, reconeix, ha sigut únicament del Ministeri de Cultura, que és el que té la competència sobre tots els premis nacionals a través d’una ordre ministerial. Immediatament, la dreta i l’extrema dreta s’han posat les mans al cap i consideren que el màxim responsable cultural del país tracta de prohibir la festa taurina, cosa que és absolutament falsa perquè la potestat per a fer-ho la tindria, en tot cas i de manera exclusiva, el Parlament.
Així, el Partit Popular ha avisat, ipso facto, que si aconsegueix arribar al Govern central tornarà a instaurar aquest guardó. Em crida l’atenció que sempre que hi ha un avanç en matèria de drets i llibertats a Espanya, com aquest referit al benestar animal, el PP s’hi oposa, però després, quan mana, mai no reverteix les lleis progressistes perquè, al cap i a la fi, estan avalades per una àmplia quantitat de conciutadans que hi està d’acord. Pitjor encara és el cas d’Emiliano García-Page, que de seguida ha informat que la seua comunitat ja ha contactat amb la Fundación del Toro de Lidia per crear des de la regió uns premis de tauromàquia, juntament amb altres autonomies, que tinguen abast no solament nacional, sinó, fins i tot, internacional. Del rogle d’Albacete a Manhattan. ¡Ole! Jo, si fora ell, no perdria el temps i aniria a Génova 13 a demanar ja el carnet blau de militant popular, perquè el veig més en sintonia amb Feijóo que amb les idees del seu partit, d’on no crec que tarden molt a fer-lo fora com va passar amb Joaquín Leguina. Tristament, no solament el president castellanomanxec està disposat a premiar l’art del toreig, també l’aragonés Azcón, l’extremenya Guardiola, la madrilenya Ayuso i, per descomptat, com no podia ser d’altra manera, el nostre extorero i ara vicepresident primer del Govern valencià, Vicente Barrera. Si eixes són les seues prioritats, tanquem la paradeta. Però jo hi insistisc: o posen ells els diners de la seua butxaca o aquests continuaran sent de tots els contribuents, i, a més a més, les distincions han de ser representatives de tota la col·lectivitat i no d’una part minúscula de la societat.
Per cert, el susdit conseller de Cultura s’escandalitza per l’eliminació d’aquesta condecoració, però no de tot allò que ell mateix ha tombat, com ara les ajudes a l’Espai Joan Fuster, a la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià, a la Fundació Carles Salvador, a la Càtedra Vicent Andrés Estellés, o l’amenaça a qui utilitze la denominació País Valencià i el xantatge que va fer a Acció Cultural perquè organitzara una correguda de jònecs si volia rebre un subsidi. Per no parlar de la recent supressió del Premi de Literatura Infantil en valencià de Meliana per part del PP. Vet ací la hipocresia del tauròmac: s’esgarra les vestidures per l’anul·lació de la gratificació dedicada a la seua anterior faena, però presumeix de llevar subvencions a tort i a dret i de no celebrar l’Any Estellés. Fanfarronada? Provocació? No ho sé, però és evident que la cartera que dirigeix li queda gran a aquest exmatador de bous.
Molts dels que han alçat la veu en favor del premi i, per extensió, del manteniment de la lídia argumenten que els bous formen part de la cultura espanyola des de temps immemorials. I tenen raó. Ja els romans celebraven les festes dels braus en honor del déu Sol, una tradició que es va preservar durant els segles posteriors fins que durant el XVIII, amb els Borbons com a mecenes, es va convertir en la festa nacional. Protegir ara el toreig perquè és un costum antic a la península Ibèrica és com enaltir els espectacles de lluites entre bèsties salvatges, de condemnats devorats per les feres, de combats entre gladiadors que va acollir el Colosseu de Roma des de l’any 80 dC. Tots tenim clar que allò era una brutalitat i una atrocitat. Han passat vora dos mil anys i alguns continuen victorejant el turment i el suplici fins a la mort d’un animal enmig d’un cos en què la persona que el martiritza ix al be, aplaudida per la multitud i convertida en una celebritat. Sincerament, poc hem evolucionat des de l’imperi Romà si encara hi ha gent que assisteix en massa a un recinte a presenciar el patiment d’un mamífer boví fins a l’estocada final i ovacionar-ne el sacrificador. Després s’indignen per la vinyeta que fa cinc anys va publicar l’humorista gràfic El Roto en un diari en què es veia una plaça de bous plena de gom a gom i l’animal en l’arena pensava: «¡la plaza llena y no se ve ni un alma!» Brutal.
El torneig del Toro de la Vega de Tordesillas (Valladolid), una festa declarada d’interés turístic i espectacle taurí tradicional que és retransmés per televisió quan governa la dreta, el llançament d’una cabra des del campanar de Manganeses de la Polvorosa (Zamora), els porcs al fang de Ceutí (Múrcia), l’arrancada del coll de vint-i-un ocs penjats a Carpio de Tajo (Toledo), els tirs a les guatles de Becerril de la Sierra (Madrid), la festa de la paona de Cazalilla (Jaén), el toro de ronda de Cariñena (Saragossa) o els nostres bous embolats de Godella o Almassora, per posar-ne només dos exemples, els bous a la mar de Dénia, Xàbia i Benicarló, l’intercanvi de rates mortes del Puig, la solta d’ànecs a l’aigua de Sagunt, el nugament de pardals a les palmeres d’Elx per Setmana Santa… La llista d’actes de barbàrie i crueltat, per fortuna alguns ja desapareguts, és inacabable i hauria de ruboritzar-ne els organitzadors i avergonyir els que hi participen. De veritat que han de continuar vives aquestes pràctiques solament perquè es realitzen d’habitud des de fa dècades o segles? La resposta, al meu parer, és òbvia: no. L’excusa que és una tradició, per tant, no s’hi val. El dia que prenguem consciència del genocidi animal que estem fent, potser serà ja massa tard.
D’altra banda, tampoc no és tan estrany que un ministre de Cultura d’un partit polític que porta en el seu programa electoral la supressió de les subvencions a les activitats que comporten l’abús animal faça aquest pas menys de sis mesos després d’assumir-ne el càrrec i siga coherent amb els seus principis, de la mateixa manera que no sorprendria que la ministra del ram de Vox duplicara, triplicara o quadruplicara eixes mateixes ajudes. Però la realitat és que la societat espanyola cada vegada està més sensibilitzada amb les condicions de confort dels animals, com demostren les estadístiques sobre assistència a festejos taurins durant l’any 2022: menys d’un 2% d’espectadors. El Ministeri cometria una irresponsabilitat colossal, imperdonable diria, si no s’adequara als temps que corren, i la decisió presa, coherent i raonada, per sort la comparteix una bona majoria de la ciutadania.
Comptat i debatut, és evident que cadascú és lliure de pensar com vulga, però si al maig del 2024 encara algú considera que torturar un bou ha de ser premiat amb la pecúnia de tots és perquè, senzillament, és un cavernícola. La determinació d’Ernest Urtasun i el seu equip connecta amb el sentiment predominant del conjunt de la societat de preservar la vida d’aquests éssers vius. Degollar un toro públicament és un acte pèrfid, pervers, de pura maldat, una canallada vil. Siddharta Gautama va dir que mentre l’home siga cruel amb els animals, no podrà ser mai realment gran. Demostrem, doncs, que som no grans, sinó grandíssims, l’espècie més superior de la Terra. I diguem, alt i clar, NO al maltractament animal i a les seues recompenses!
