A finals de 1983 les Corts Valencianes van aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, corregida d’errades el 1984, i desenvolupada en anys posteriors per Decrets, Ordres i Resolucions, per regular els drets dels ciutadans a utilitzar el valencià i l’obligació de les institucions a fer-ho possible. Naturalment, per dignificar una llengua prohibida i minoritzada i poder garantir els drets dels valencians calia incorporar el seu ensenyament al sistema educatiu -una xarxa de centres públics i privats concertats, predominants aquests a les zones benestants de les àrees urbanes-. Els manaments constitucional i estatutari, pel que fa a la protecció de la llengua pròpia dels valencians, quedaven, més o menys, atesos. Per a no avorrir-vos, resumint: l’ensenyament del valencià en forma d’assignatura s’oferia pel sistema públic/concertat, amb la possibilitat d’exempcions en les àrees de predomini lingüístic castellà que la Llei estableix, com ara el Baix Segura, o municipis com Elda o Asp inserits en comarques predominantment valencianes; l’ensenyament en valencià, és a dir, el seu ús com a llengua vehicular, es regularia a través de seua incorporació progressiva en algunes àrees de coneixements, o com a llengua base d’aprenentatge a través de programes específics d’ensenyament en valencià o d’immersió (voluntaris per a les famílies)
Calia, per tant, preparar el professorat per poder garantir els drets. Han estat anys d’un ingent treball per part de tots els valencians -docents, administradors- de bona voluntat, sense oblidar el paper fonamental de tants ajuntaments i de moltes famílies, associacions, sindicats, universitats… Molta gent es va mobilitzar per capgirar el destí d’una llengua estigmatitzada per la seua secular i forçada irrellevància acadèmica i social. Durant el trajecte, no exempt de problemes, es creen els departaments universitaris de filologia catalana, els departaments de valencià als instituts, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, coordinadores de mestres, pares i mares, associacions que es federen en Escola Valenciana, certàmens literaris arreu del territori, floreixen músics, poetes, narradors… Fins i tot una televisió autonòmica, vaja, dos! -tot i que no sempre han fet o han pogut fer la seua tasca de dignificació i normalització per incrementar l’ús social de la nostra llengua. Però…
Però la societat valenciana era i és complexa, molt complexa. I no sols per comptar amb dues llengües, a diferència del Principat o les Illes. Molt abans dels enormes canvis demogràfics que hem viscut des dels anys 90 del segle passat, i que han aguditzat els problemes per a la nostra llengua, ja ho érem, de complicats. A ciutats com Alacant, Elx o València, l’ensenyament en valencià -pensat per a alumnat d’aquesta llengua materna- no era viable en llocs on els allaus migratoris dels anys seixanta i setanta, omplien les aules de xiquets provinents de famílies castellanoparlants. Calien programes d’immersió. Malgrat ser voluntaris, i malgrat els èxits acadèmics constatats una vegada i una altra, van rebre atacs fortíssims per part d’algunes associacions de pares i mares, de mestres que es negaven a aprendre i o impartir classes en valencià, d’equips directius que dificultaven l’establiment del programa als seus centres, de regidors que se sumaven a l’obstaculització… I malgrat tot, les aules d’immersió s’omplien a Elx, Alacant, Sant Vicent o València. Fins que el govern del Botànic, arrossegat per la moda del trilingüisme i les pors a perdre simpaties i demandes de la dreta -no n’eren conscients que mai tindrien segons quines simpaties i quins jutges?-, va aigualir-les per acabar desintegrant-les, igual que amb els programes d’ensenyament en valencià -majoritaris en pobles i ciutats mitjanes-, en un impossible, per absurd, joc de percentatges. Si a la consellera Catalá, hui alcaldessa de València, ja li estava bé mantenir els programes d’ensenyament en valencià, hui el conseller Rovira i els seus aliats de Vox, s’han trobat la desintegració d’un treball col·lectiu de quatre dècades servida en safata de plata.
Què volen aquesta gent? La destrucció de tot allò que no els sone a espanyol? Sota la màxima de la llibertat d’elecció -del castellà, naturalment-, i aplaudits per forans fincats ací i per valencians que mai han fet seua la pròpia cultura -com fer-ho, si estan malalts d’autoodi, si molts polítics desconeixen o rebutgen parlar públicament en valencià, si com a societat no hem pogut bastir una convivència respectuosa?-, el PP i Vox s’han calçat el vestit de torero per a donar l’estocada final a una llei que ja va nàixer poregosa, però que ens va permetre somniar. Vorem ara si la resistència, o cabuderia, tant se val, d’alguns valencians podrà evitar la massacre. Els escaladors formats durant el franquisme i la transició ja no estan per superar muntanyes de prejudicis, odi, o resolucions judicials injustes, ni per suportar més pors dels polítics que ens deurien representar amb tota la dignitat, força i competència que es mereix la situació.
