Estereotipar pobles és una de les coses que més ràbia em fa. És injust i només persegueix la burla o el menyspreu. Sicilians, mafiosos. Aragonesos, cabuts. Valencians, festers o drogaddictes. Són els tres estereotips que sempre m’han perseguit tota la meua vida. Curiosament, qui els utilitza amb freqüència també en té propis i els amaga. Recorde quan una dona abertzale basca em va recordar la relació dels sicilians amb la màfia quan li vaig dir que tenia orígens sicilians. La meua reacció va ser defensar Sicília amb un: no li digues a un sicilià mafiós si no vols que un sicilià li diga a un basc terrorista mediocre. Estereotip per estereotip. Descripció injusta d’un poble per descripció injusta d’un altre poble.
Utilitze l’anècdota amb la dona basca, perquè estos dies un usuari d’X (antic Twitter) basc va dir-nos als valencians cocaïnòmans i festers per exigir Compromís un millor finançament a canvi del vot favorable a un govern de Pedro Sánchez. La resposta a una demanda històrica del poble valencià és un insult sota la forma del clàssic estereotip que Espanya ha construït sobre nosaltres, els valencians. El poble valencià condemnat a ofrenar sempre a l’Estat espanyol, amb la benedicció de qui tot i estar en contra de l’Estat espanyol, se’n beneficia. I no és la primera volta, ni serà l’última.
El valencianisme, si existeix, és un miracle. No és tolerat per la dreta espanyola, és motiu de burla per l’esquerra espanyola i és atacat pels mateixos valencians que s’entesten a ser espanyols renunciant a ser valencians, amb els drets inclosos. Si no veieu que de la fórmula anterior es pot traure només una paraula, teniu un problema gros. Sí, la paraula és espanyol i cal ser molt idiota per no entendre que la història ens torna a dir que valencians i espanyols són incompatibles, per voluntat dels segons. Els qui hem donat el pas cap a l’independentisme valencià ho tenim clar, la resta continua fent-se trampes al solitari en les eleccions, en el seu activisme o en la vida diària.
Odie encertar en les meues anàlisis en forma de columna en este diari. Però desgraciadament encerte i comence a sentir-me con aquell predicador en el desert a qui ningú li fa cas quan alerta que arriba un meteorit. En el nostre cas, el meteorit ja va caure i este es deia Estat espanyol creant una mena de zombis que van demanant un càrrec públic a canvi d’amagar el meteorit colonitzador que tenim entre nosaltres i que volen representar-nos. Una part dels polítics de Compromís s’han convertit en aquells zombis. No cal parlar de l’espectacle Més/Iniciativa, perquè és massa evident que el valencianisme a esta gent li era/és indiferent. Van iniciativar el Bloc per fer-lo més Iniciativa i al final ens han demostrat que les diferències entre els dos partits eren pel nombre de càrrecs en joc i no per les diferències ideològiques.
El preu d’apropar i aliar Compromís a forces espanyoles com Podemos, Más País o Sumar, ha sigut renunciar o aigualir el valencianisme. Tot i que ens diguen que això no és cert, cada volta que Compromís trau la poteta valencianista davant l’esquerra espanyola (que sempre és més espanyola i menys esquerra), l’estereotip apareix i amb ell l’insult. Ho heu vist estos dies amb les declaracions d’Àgueda Micó sobre exigir un nou finançament. Tota la caverna mediàtica de l’esquerra espanyola ha eixit en manada a insultar els valencians que demanem coses pels valencians. Entre ells, com no madrilenys, i fins i tot aquells que viuen còmodament en un concert econòmic gràcies a uns furs que ells sí que tenen i nosaltres no.
El 15M ens va portar un tipus d’activisme que jo anomene de postureig que ha creat desenes d’activistes de sofà que aspiren a càrrec públic o que enllacen càrrecs públics des que començaren a tocar poder. Este activisme ens ha desviat la mirada dels problemes dels valencians i ens l’ha posada en el que diuen les hordes de tertulians esquerrans de la sexta, canal red i les xarxes. La campanya electoral de 2015 es va fonamentar en la lluita contra la corrupció del PP, perquè al poder mediàtic madrileny li interessava parlar de corrupció per a menysprear així al conjunt de valencians. Però abans d’això l’exposició L’or dels valencians, finançada pels valencians, ja ens alertava que acabant amb la corrupció els valencians encara tindríem el problema del finançament.
I així ha sigut, no tenim corrupció, però tenim infrafinançament i la dreta al poder. Huit anys de botànic sense canvi al sistema de finançament a l’Estat espanyol, amb un Compromís que ha regalat vots a Sánchez a canvi de molles, un País Valencià infrafinançat i una circumscripció d’Alacant ultra-infrafinançada. S’ha de recordar que en el pacte d’investidura de Sánchez entre Compromís i PSOE, hi havia la promesa d’un nou projecte de finançament autonòmic que no es va respectar. A canvi, l’emojipartit taronja li aprovava pressupostos, reformes laborals que dies abans volien derogades i tota mena de favors. L’única vegada que Compromís va votar en contra del govern va ser en una de les ampliacions de l’estat d’alarma per no repartir segons població les ajudes contra la Covid-19. I el que va passar va ser l’insult per part dels aliats de l’esquerra fraterna, amb l’acusació de posar els interessos valencians per damunt dels interessos del govern espanyol, de menysprear-nos.
Com a predicador en el desert, no sé ni què afegir, ni què dir. No em fie de cap pacte de govern entre Compromís i el PSOE sobre finançament, si no és que hi haja un compromís de trencar amb el govern per incompliment. Som pobres i paguem com a rics. Si ho diem, som roïns i, si exigim canvis, ens ho volem gastar en festes i cocaïna. Doncs mira, que li donen pel sac a Espanya i al seu govern i en homenatge a Manolo Miralles cantarem: Que vinga, que vinga, que vinga el finançament i que al senyor president li peguen en lo cul!
