L’arribada d’internet va fer que la informació començara a moure’s d’una forma molt més ràpida. Passàvem de tindre actualitzacions horàries a través de les ràdios, a actualitzacions a l’instant per internet. A més, la distribució de les notícies ja no era només responsabilitat de ràdios, televisions i periòdics de paper. L’arribada de Facebook (2004), YouTube (2005) i Twitter (2006) ampliava la distribució de les notícies i sobretot la velocitat de distribució en algunes d’elles. Sorgia això que ara coneguem com a viralitat, i qui per a bé o per a mal es busca contínuament.
L’activisme social també ha canviat. Abans, els activistes naixien dels centres socials, universitats, instituts, partits polítics o moviments veïnals. Ara a estos se li sumen els que venen de les xarxes socials. Abans una pintada al carrer o un manifest a la porta de la universitat mobilitzava la gent. Ara es fan crides per les xarxes socials, un món paral·lel d’avatars anònims que vol emular el real, però que en realitat no ho és. En l’àmbit televisiu, s’ha passat del «Caiga quien caiga» dels 90 a «Lo de Évole» d’ara. Aparentment, no hi ha hagut un gran canvi, però sí una creixent mercantilització de l’activisme social. Ara tenim una audiència que busca productes virals per reafirmar la condició d’activista compromés al seu món virtual. I en esta oferta i demanda d’activismes tenim un negoci que és cada volta més fosc i fals.
El 15M, el 2011, va ser el primer gran moviment social, alimentat principalment per les xarxes socials. A diferència d’altres moviments socials històrics, que naixen, creixen i es consoliden molt a poc a poc a còpia de picar pedra, el 15M ho va fer a la velocitat d’internet, és a dir: ràpid, sense control i sense filtres. D’este moviment va nàixer un activisme social de descontentament, basat en l’«on està el que ens havíeu promés, si érem bons i féiem el que ens havíeu dit de fer?». A este moviment, se li va dir de presentar-se a les eleccions i canviar les coses, és a dir, seguir les regles «que nos hemos dado entre todos». I clar, la generació que va ser criada per seguir ordres i complir les regles per aconseguir «lo seu», ho va fer!
D’aquell moviment, per tant, va nàixer el partit Podemos a Espanya de la mà del que jo anomene els «compluboys», un grupet d’amics de la facultat de ciències polítiques de la Complutense de Madrid que volia jugar a fer política i guanyar eleccions. Este partit, com el 15M, també va créixer molt ràpidament, alimentat pel món virtual de les xarxes socials. Com totes les modes madrilenyes, també va arribar al País Valencià, eixes coses de la subalternitat. Però ací, a diferència que en altres llocs, l’activisme social ja existia i feia anys que treballava. Al País Valencià, els moviments de defensa del territori, moviments veïnals, moviments d’activisme pel valencià i moviments sindicals ja havien anat creixent a poc a poc i sense parar des de la dècada dels 70 del segle XX. Tot i que eren silenciats per la radiotelevisió pública valenciana, estos anaven fent i sumant. La coalició Compromís va saber donar veu a totes eixes sensibilitats socials que ja hi existien i les va moure cap al món virtual paral·lel de les xarxes prou bé.
La deriva centralista (oh, sorpresa!) de Podemos, hipertrofiat pels mitjans de comunicació madrilenys, va permetre que Compromís l’avançara per l’esquerra. La coalició valencianista tenia una estructura de partit basada en la militància de l’antiga UPV/Bloc, en canvi, Podemos partia de zero i demanant sempre permís i consell a Madrid. El fet diferencial valencià agrade o no, sempre és un plus en la política valenciana. El negoci de l’activisme social al País Valencià va arribar amb la Sexta i l’accident del metro del 3 de juliol de 2006. Després de vora 7 anys d’oblit, on només els activistes de sempre a València hi donaven suport, la Sexta va arribar i hi va vore el negoci. La part positiva, i de cap manera menyspreable, va ser la gran mobilització de la societat valenciana que s’hi va produir; la part negativa, l’aparició massiva de l’activista social ocasional, que s’indigna segons el mandat dels mitjans de comunicació madrilenys de referència.
Els mitjans de comunicació madrilenys, que ja feien negoci amb l’activisme, van començar a ventilar tota la corrupció del PP al País Valencià. El show de burlar-se dels valencians per votar polítics corruptes com els negres al Ku Klux Klan, divertia molt l’esquerra malassanyera de Madrid. Però això al País Valencià a Compromís li venia molt bé per desgastar el govern del PP amb l’horitzó posat en les eleccions. En este escenari, es guanyen les eleccions de 2015 i, de sobte, qui feia activisme social de descontentament i denúncia a les xarxes socials des de feia quatre dies, va acabar en un govern amb un llistat de promeses per a complir, això sí, amb l’eterna promesa de la valentia. Qui havia estat fent negoci amb esta situació, tenia ja una audiència de milers de persones autoconsiderades activistes que esperaven amb ganes l’ordre del mainstream per fer viral una situació injusta. Ja no érem nosaltres qui triàvem sobre que fer activisme, eren ells qui ens ho deien.
L’activisme ja no apareix com una resposta a una lluita per una injustícia social, sinó com una moda televisiva oferida a un perfil d’audiència. Els espectadors activistes busquen amb un post, un tuit o una història a Instagram silenciar el grill del remordiment que li envia la seua consciència de subjecte privilegiat. Durant anys hem sopat i dinat amb notícies de pasteres que creuaven l’estret de Gibraltar. Allò es considerava una notícia tan normal com la pluja en Astúries. Un dia, el mainstream ens va mostrar un xiquet mort en una platja i reaccionàrem tots fent milers de missatges de rebuig i indignació, i participant (alguns) en un parell de manifestacions. Si el nostre passotisme davant la pastera no va canviar res, tampoc ho ha fet el nostre activisme indignat i sorollós a les xarxes davant aquell xiquet mort. Tot continua igual, bé no! Algú, ara, es fa ric amb cada post que fem o amb cada minut que veiem en la tele progre del moment. Som més activistes que mai i les coses continuen igual de mal que sempre. Però, per què?
Tot i que hem posat als governs de la Generalitat Valenciana i de l’estat espanyol partits d’esquerres, amb neoactivistes que s’indignaven i s’indignen molt a les seues xarxes, les coses no canvien. És més, els discursos dels yolanders, allí i, dels «nostres» ací, són com qualsevol post, tuit nostre que demana a l’aire que canvie el món. Els ministres i consellers via Community Manager, busquen la validació personal dels seus clients; ens envien missatges edulcorats per buscar «m’agrada» i retuits, clamant: que no és just que la llum puge contínuament; que és immoral que les elèctriques tinguen eixos beneficis abusius; que sí a la taronja valenciana i que no a la taronja de Sud-àfrica; que ells parlen valencià amb orgull i que ells no abaixaran mai el cap, perquè si Franco no ha aconseguit acabar amb el valencià, VOX tampoc ho aconseguirà… I ens ho diuen com si estigueren al 2013 i volgueren fer fora el govern de dretes que ho impedeix tot. I no, qui està als governs són ells, i són ells els qui han de fer els canvis legislatius per acabar amb les injustícies i protegir les nostres vides i el nostre patrimoni cultural i lingüístic. El temps del cal fer, s’ha acabat, ara és el moment de l’hem fet això.
La valentia, el «asaltar los cielos», es quedaren a la campanya electoral de 2015, però ells, com si visqueren en una eterna bambolla d’activisme virtual, continuen fent postureig seguint les modes mediàtiques de qui continua fent negoci amb l’activisme social des de Madrid. No es perden cap programa de la Sexta, llegeixen el diari madrileny d’Escolar, sopen amb «El intermedio» i cada diumenge miren «Lo de Évole», que de bufó de Buenafuente s’ha convertit en el messies de l’activisme espanyol d’esquerres del segle XXI: hui toca parlar de malalties mentals, doncs hi parlem, tuit i click a l’enter; hui toca parlar de Felipe González, doncs avant, un post i click a l’enter; hui parlen del drama dels xiquets que cullen cacau al Congo, emoji cara trist, selfie puny en alt i a Instagram… Cada volta vos notem més lluny dels carrers i de les lluites de la gent. Això sí, hi ha honroses excepcions, que ens donen l’esperança, que quan els del postureig es retiren estos tiraran avant.
El fet diferencial que va portar a la coalició Compromís al copoder de la Generalitat Valenciana va ser l’obediència valenciana i la defensa de les lluites valencianes, el famós: a nosaltres ningú ens dirà des de Madrid el que hem de fer. Ara, els sabuts, ens volen convéncer que el fet diferencial que li va donar eixe poder és una àncora, un llast i cal abandonar-lo. Els sabuts de la coalició ho tenen clar, cal convertir-se en un Podemos valencià amb el justet de comboi valencià i brilli-brilli, perquè això al nucli irradiador de Yolandiñigo no li agrada. Així que a llevar banderes, a llevar contingut valencianista i a repetir com a lloros que tot es fa per a les persones i les persones primer, però quines persones?
Com sabeu, soc només una persona que pensa, que diu el que pensa i que aspira a fer pensar, fins que em deixen pensar. Segurament estic equivocat, però la podemització de Compromís per fagocitar Podemos sembla que acabarà en la fagocitació de Compromís per part del PSOE, que és el partit de l’oportunisme i del canviar de relat fent creure que mai canvia, a qui mai se li ha de donar una crossa o un got d’aigua. Però jo no sé res i ells ho saben tot. Ni cas, tot anirà bé o no, però no dubteu que la culpa serà nostra, dels qui fem pensar.
