L’arrencada de la Gran Fira de Juliol -ara Gran Feria de Julio- ha estat digna d’obrir un noticiari del No-Do amb la seua desfilada de bandes de cornetes i tambors, un residu folklòric de la tenebrosa ideologia militarista de l’Espanya de principis del segle XX. El premi a l’esperpent se l’ha endut una de les bandes quan ha executat -metafòricament o no- El novio de la muerte, el cuplé de Lola Montes que la Legión espanyola del pertorbat Millán Astray va adoptar com a tema per a les ocasions solemnes.
En la programació musical de Vivers la sorpresa l’ha donat un Bertín Osborne que no ha venut entrades ni per a pagar-se un vermut. Ni rastre de música en valencià. Ni del valencià, en general, ni en la Fira ni enlloc. L’alcaldessa Catalá, una valencianoparlant acomplexada i circumstancial, s’ha posat al capdavant d’aquesta croada lingüicida contra la llengua del país impulsada des de tots els fronts per la coalició PP-VOX. Fet i fet, «ells», que odien el valencià per pura cronificació del seu espanyolisme malaltís, estan convençuts que aquesta és una llengua sense futur ni ningú que la defense i que soterrar-la serà cosa de quatre dies o de vuit anys.
Podríem pensar que estan cometent un greu error, que aquest capteniment contra el valencià, que aquest viatge nostàlgic al passat que remet als anys «feliços» del franquisme no porta enlloc i, a més, distorsiona greument la imatge de la ciutat i, per extensió, la del país on personatges com el regidor de cultura de Borriana van també fent de les seues.
Però, i si no s’equivoquen? Tot plegat, aquesta extrema dreta bipolar, entre ultra i només reaccionària, des del poder, allò que està fent és donar satisfacció a un sector gens menyspreable del seu electorat enyoradís dels temps de la dictadura.
Així les coses, el fet que uns quants periodistes abominem d’aquest espectacle grotesc, ben mirat, podria no tenir la més mínima importància. Ahir manava una esquerra valencianista i la Gran Fira l’obrien dolçainers i tabaleters, a Vivers actuava La Fúmiga… València era verda i LGTB-friendly. El valencià tornava a tenir una mínima presència pública. I com vullga que siga, fa quatre dies només la dreta més impresentable d’aquest racó d’Europa va arrasar electoralment en tots els barris amb una candidata amb un perfil polític d’anar per casa. Avui, doncs, tenim cornetes i tambors, molta bandera d’Espanya i moltes genuflexions monàrquics i una ciutat on han tornat el trànsit rodat.
L’ambientalització -diguem-li així- que reforça un determinat relat polític no ho és tot en política encara que hi compte. Els socialistes de per aquestes contornades s’emocionen oficialment amb la Internacional quan fa dècades que savis com Touraine o Judt ja havien denunciat l’entrega de la socialdemocràcia al neoliberalisme. Ja fa anys i panys que tothom sap en quin bàndol juga Felipe González, Guerra i qui els va parir. D’altra banda, la dreta europea es reivindica cristiana quan el mateix Jesucrist els enviaria de cap a l’infern per les seues polítiques diabòliques i els seus pecats.
Catalá i els seus no s’estan equivocant. Només estan distraient-nos als uns i als altres amb el seu circ dels horrors. Cortines de fum o de vapor de Dragonfly per a flipar en colors.
La política de veritat, la que han vingut a aplicar, no té a veure amb els uniformes polsosos d’una banda de cornetes i tambors, ni a les plorereres davant de la Geperudeta, ni amb les processons del Corpus, ni amb l’exaltació histèrica regional i les proclames contra la Catalunya imperialista. Té a veure amb l’especulació urbanística, el negoci a gran escala, la construcció d’un món immisericorde a major glòria del creixement sense límit i del benefici. D’un món, encara que ens semble absurd, somiat per milions de desgraciats, ací, en Beniparrell, en Santa Coloma de Cervelló i en el comtat de Sheridan, Wyoming.
La prova irrefutable d’aquesta realitat terrible la tenim en les declaracions d’un tal Roberto Centeno, gendre de Roig el de Mercadona, fa no res en un fòrum organitzat per l’Associació per a la Progressió de la Direcció i la consultora Cuatrecasas.
Segons aquest empresari fundador del hòlding Atitlan (llegiu el magnífic retrat que en fa Moisès Pérez a El Temps) és una barbaritat que davant del mar, a la Malva-rosa, hi haja un hospital, un institut i habitatges de protecció oficial. Centeno voldria que València fos Miami o una vaca lletera de la qual xuclar. Mentre uns només senten els sons estridents de les cornetes i els tambors, uns altres fan faena. Mentre Lizondo feia paelles i ral·lis internacionals de l’humor, Zaplana i els seus anaven munyint la ciutat, el país.
Mai ho havien tingut tan fàcil. No tenen depredador. Els depredadors són «ells».
