Fa uns quants dies els mitjans de comunicació duien la notícia que la Confraria de la Sang del Nostre Senyor Jesucrist de Sagunt ha tornat a vetar la presència de dones en les processons de Setmana Santa a Sagunt.
Immediatament, la delegada del Govern en la Comunitat Valenciana, la ministra d’Igualtat i la majoria de partits i col·lectius de dones, aixina com molts mitjans de comunicació han condemnat eixa decisió d’eixos confrares saguntins perquè és contrària als principis d’igualtat entre dones i hòmens, consagrats en la Constitució i en tota la legalitat del món democràtic. I en els valors de la bona convivència.
Supose que, quan els membres d’eixa confraria s’adonen del ridícul que estan fent en ple segle XXI, no deixant les dones participar en eixa celebració, rectificaran i ja podran les fèmines exercir el dret a ser confrares d’eixa congregació. Clar que hi ha qui no repara en la ridiculesa que exhibix, com és el cas de Trump, en tots els sentits, per exemple, incloent-hi la seua ridícula fantasia de voler ser un nou Messies, un nou Jesús de Natzaret. Però si no rectifiquen els referits congregants, les autoritats corresponents, governants o eclesials, suponc que hi intervindran i faran que les dones també puguen ser confrares d’eixa congregació. Per cert, ja és menester ser reaccionari i retrògrad per a vetar en 2026 la presència de dones, només per ser de condició femenina, en qualsevol àmbit o espai. “La tradició és la tradició” invoquen els confrares matxomans, però com diu la vicepresidenta i diputada d’Igualtat de la Diputació de València, Natàlia Enguix, “Que la tradició no siga sinònim de discriminació” i “No és tradició, és estructura masclista” (Levante-EMV, 24-03-2026), però “Quina tradició? La de la Inquisició? La de la crema d’heretges en la foguera?”. Es pregunta Miguel Ángel Villena (Levante-EMV, 26-03-2026).
Així mateix, Isabel Olmos, subdirectora del diari citat, (26-03-2026) defén que la tradició no pot utilitzar-se com un escut inamovible enfront del progrés social. La periodista subratlla una contradicció evident: “si les dones ja exercixen rols de màxima responsabilitat com a presidentes de govern, conselleres o empresàries, no té sentit que se’ls vete en una celebració de la qual també se senten part activa”.
Isabel Olmos defén també que aquelles festivitats que impliquen un comportament públic i, especialment, les que reben diners públics, tenen l’obligació de garantir la màxima igualtat i el respecte als drets fonamentals de totes les ciutadanes.
El veto a la dona en la citada confraria i la reacció en contra que ha suscitat eixa decisió ens du a unes altres portes infranquejables per a dones, només per ser-ho, i obertes al gènere masculí, com és l’accés al sacerdoci i a totes les graduacions o jerarquies pròpies de la carrera eclesiàstica, des de capellà a papa.
Les Forces Armades i de Seguretat, des de 1988, en consonància amb els temps i els valors i drets d’igualtat de gènere, han deixat de ser sols per a barons, i ara tenim militars femenines de totes les graduacions: caporales, sergentes, tinentes, capitanes, comandantes, coroneles i, fins i tot, 12 generales. Però l’Església catòlica seguix impedint l’accés al seminari i al sacerdoci. Tenim sacerdotesses, bisbesses, arquebisbesses i el singular papessa, però només en els diccionaris. En la graduació eclesiàstica real, no.
En consonància també amb els temps, ja fa molts anys que s’ha derogat l’obligació de segregar xiquets i xiquetes en classes o escoles separades, disposició o mesura anacrònica. És una norma o mida obligada en l’escola obligatòria pública. I és també preceptiva en la privada concertada a l’efecte de poder rebre finançament estatal o autonòmic. Les escoles que mantenen la segregació per gèneres legalment no reben diners públics per al seu funcionament. Això de no concedir subvencions a una entitat o organisme privats, si no s’autoapliquen els valors i principis d’igualtat de gènere i altres democràtics, és molt just i aplicable a la privació de la dona d’accedir a la condició de ‘capellanes’. Com que els diners ho poden tot, o quasi tot, l’advertiment de llevar les ajudes econòmiques a l’Església, si no acorda el lliure accés de les dones al sacerdoci, s’hauria de fer ben patent, i si seguira amb eixe incompliment de la igualtat de gènere, se li haurien de llevar les ajudes, les exempcions tributàries i altres privilegis i avantatges crematístics, com a mínim.
El dret a votar les dones com els hòmens va ser una fita en la justa igualtat de barons i fèmines. A Espanya es va aconseguir en 1931, per acord del Parlament de la II República, i es va fer efectiu en les eleccions generals de 1933, després de la llarga lluita de les sufragistes del món, començant per les nord-americanes. I amb eixes conquistes del vot femení van començar les altres reivindicacions i plans d’igualtat de gènere, com els citats, en els exèrcits, en l’escola. Per què no en l’Església catòlica? Sent aixina que en altres confessions religioses, fins i tot, cristianes, no hi ha la discriminació cap a la dona com en el catolicisme?
Ara fa poc, ha pres possessió com a arquebisbessa de Canterbury, primera autoritat espiritual de l’Església anglicana, Sarah Mullally, primera dona a ocupar eixe càrrec. A vore si la catòlica, apostòlica i romana pren exemple.
