“Què ha dit?” És la frase que més ressona a casa, entre la meua dona i jo, mentre intentem desxifrar els murmuris dels actors en sèries i pel·lícules d’streaming. I aleshores, inevitablement, em ve al cap el record dels primers cines de la infantesa, quan les interrupcions del públic —aplaudiments, xiulits, crits espontanis— no trencaven la màgia, sinó que la multiplicaven. A Sueca, un espectador, en plena projecció d’Allò que el vent s’endugué, va deixar anar un “Visca la Mare de Déu de Sales!” en forma de rot gloriós, com si ell fora el Senyor del cinema. I, tanmateix, cada sospir de Rhett Butler, cada “Francis!” d’Scarlett, ens arribava nítid, sense subtítols ni potenciadors digitals. Podíem riure, cridar, jugar a amagar-nos darrere les cadiretes durant el descans, i la pel·lícula continuava intacta. Era màgia. I punt.
Ara tot ha canviat. Els actors xiuxiuegen, els malvats murmuren, i nosaltres activem subtítols per entendre si han dit “mateu-lo” o “mateu-la”. No és que hàgem perdut l’oïda; és que el so ha estat triturat, comprimit i disfressat per a televisors prims, tauletes i mòbils amb altaveus que fan por. Els mateixos aparells que prometen imatges tan nítides que pots veure el porus del protagonista, però amaguen els altaveus com si parlar fora un acte indecent. I nosaltres, com adults moderns, ens quedem mirant la pantalla com si intentàrem desxifrar jeroglífics egipcis, o pitjor encara: com si la pel·lícula estiguera en klingon, aquella llengua fictícia d’Star Trek que sona com si t’estigueren renyant amb pedres. Els experts expliquen que abans els mescladors de so ajustaven cada diàleg per a cinemes amb altaveus enormes i sistemes robustos. Ara, amb l’streaming, no hi ha normes: cada plataforma té els seus nivells, cada pel·lícula sona diferent, i la coherència és un luxe extingit. Amazon intenta ajudar amb un “potenciador de diàlegs”, però Netflix mira cap a un altre costat, com si diguera: “Vosaltres al subtítol, i nosaltres a la nostra meravellosa inconsciència”.
I mentre tot això passa, jo recorde els cines de xiquets: el respatller de fusta, la butaca plena de crispetes enganxades, els crits i rialles del públic que no molestaven, sinó que donaven vida a la pel·lícula. Les escapades del Set de Cavalleria, els trets del cowboy, cada aplaudiment, cada xiulit, cada rot espontani formaven part del ritual. Ningú necessitava cap botó digital per sentir millor: l’heroi sempre parlava clar. Ara, els herois parlen com si estigueren encadenats per micròfons tímids, i nosaltres necessitem tecnologia extra per seguir-los. I malgrat tot, continuem mirant, continuem aplaudint mentalment quan entenem alguna cosa, i continuem preguntant-nos, amb una barreja d’ironia i frustració, si algun dia tornarem a sentir un diàleg com abans: clar, net, potent, sense necessitat de llegir-lo en pantalla.
Potser, en el fons, el problema no és només l’streaming ni els altaveus prims. Potser hem perdut aquella innocència del cinema: el plaer de perseguir els detalls, de riure amb les interrupcions, de sentir que tot formava part del ritual. Ara tot és perfecte, digital, calibrat… i avorrit. I així continuem a casa, amb els subtítols activats, preguntant-nos per cinquena vegada: “Què ha dit, exactament?”
