Què fer amb Compromís?

Encara que tinc un compte de Twitter, ara anomenat X, on us convide, cada dijous, a llegir les meues columnes, no hi entre gairebé mai, si no és perquè algun amic em proposa, a través de WhatsApp o d’alguna altra aplicació, de veure-hi alguna cosa, com ara una «piulada» del, ara, senador Enric Morera —no es deu de dir ja «piulada», ja que no hi apareix cap ocellet—. El text deia: «A vore si recupere el meu @TwitterComms. Ha passat un any i han passat moltes coses. També negatives. Ho tenim analitzat? Sabem que ens ha passat?, i més encara: què cal fer? @compromís ha de saber reaccionar en el nou context. Intel·ligència i treball en equip. Cal reaccionar». Les preguntes de Morera no només són pertinents, són necessàries. I, sobretot, és cabdal que l’organització estudie, analitze, reaccione i conteste la pregunta leninista fonamental: què fer?

És urgent que Compromís presente propostes concretes, vàlides, sobre l’organització i l’estratègia que la coalició ha de seguir. En molt poc de temps, Compromís ha experimentat molts canvis en l’organització, però també en les institucions, perquè ha passat de ser un partit de govern a ser el segon partit de l’oposició com a conseqüència d’haver sofert una pèrdua molt important de vots. No sé exactament quin ha estat el paper dels «nacionalistes» que van practicar l’abstenció en la derrota electoral de les autonòmiques. El que sí que sé és que hi ha molta gent que interpretà la dimissió del Conseller Marzà com un fracàs de la seua política lingüística. Un fracàs que no s’ha volgut reconéixer. Si no és així ¿com dimiteix de Conseller per seguir en primera línia? Hi ha molta gent descontenta que es quedà en casa i no votà o va votar amb molt poc entusiasme en les eleccions autonòmiques i també en les de l’altiplà.

Un amic, militant de Compromís, la mateixa persona que em va passar la «piulada» de Morera, em digué que, ara, no tocava seguir lamentant-se, que calia mirar el futur. I, sobretot, que era indispensable respondre a la pregunta: què fer? I que era fonamental resoldre molts problemes. I m’omplí el cap de fets que digué que calia abordar immediatament. Em digué que la desaparició del lideratge de Mónica Oltra havia fet canviar la correlació de forces dins de Compromís. Que amb Mónica Oltra, segurament, Enric Morera no seria senador. Que Iniciativa està desestabilitzada per les seues lluites internes i la seua situació pot fer molt de mal a la coalició. I que molta gent pensa que l’embolic de Sumar és un problema de l’esquerra espanyola, no dels nacionalistes valencians. Li vaig preguntar per què i em contestà que integrar-se en Sumar és acceptar la derrota com a partit sobiranista, i que significa dissoldre’s com un terròs de sucre en una organització que ja ha tingut, o té, intents de crear estructura al País Valencià. Uns intents que xoquen, que haurien de xocar amb Compromís. Em contà tot un batibull d’històries per a no dormir i de personatges sobrats d’egos. «Tal vegada, “què fer” és molt senzill», em deia el meu amic. «Potser, es tracta de tornar als orígens, al sobiranisme. No m’estranyaria que, a Galícia, entre Podemos i Sumar la caguen». Tot aquest guirigall de l’esquerra del PSOE em recordà Noé, un poema de Pere Quart, a Terra de naufragis. Quan ja farts de tanta aigüeta i tancat sense poder eixir de la mítica Arca, el Noé s’adreça a Javhè, per explicar-li que cal fer després de la tempesta:

«Només volia dir-te

—i sé per què t’ho dic—

que aquest país no és per a tanta pluja,

i el llot no adoba res:

cria mosquits i lleva febres.

Caldrà refer els conreus i escarrassar-se.

Som quatre gats malavinguts

i me n’estic veient una muntanya…»