Quan el germà menut va fer un any la mare va organitzar una festa. A les cases com la nostra no era habitual celebrar els aniversaris. Això era cosa de les famílies americanes que véiem a les sèries de la televisió i també d’uns pocs rics (o ric-racs, és a dir, de pega en el llenguatge del meu pare) que miraven d’imitar-les per estar a la moda. En les acaballes d’aquell món, a les nostres cases el que tocava era celebrar el sant, modestament, impietosament amb un poc de dolç sovint fet a casa i una mica de mistela.
Aquell dia, però, la mare va encarregar una ‘tortà’ del forn i va fer cridar al fotògraf del barri que va arribar carregat dels ginys propis de l’ofici i amb aires de fetiller de la tribu o d’artista de pinzell. Vaig ser l’encarregat de convocar, en el mateix moment, els meus amics veïns de l’escaleta. Vingueren també els meus cosins germans i els dos fills del company de treball del meu pare.
D’aquella celebració se’n conserven dues fotos. En una posem el meu germà i jo amb els cosins. En l’altra, arroglats al voltant de la minúscula ‘tortà’, en un menjador com el puny on a penes cabem, hi som tots.
En totes dues fotos al meu germà, pobre, se’l veu espantat com un conill. Ni rastre de la mare, de les mares. Són les grans absents d’aquella vesprada d’estiu de què recorde uns pocs segons, lluminosos. De totes elles, crec, que només queda la meua. Ni rastre tampoc dels pares. Devien estar, segur, al casino. Per res del món aquells herois de la terra i el trinquet haurien assistit a un ritual com aquell ple de criatures i dones.
Han passat més de cinquanta anys. De vegades, mire aquelles fotos només per constatar la velocitat en què se’n va el temps, com si fos aigua pel forat de la pica. Han passat tantes coses des d’aleshores… Per sort, els germans hi som tots encara. A més, estem prou sencers, prou refets de les queixalades de la vida que ens han ferit de maneres desiguals. El germà fa anys que porta un camió. Me’l puc imaginar a bord d’aquella bèstia amb l’aire d’un capità de dirigible fendint els núvols. La germana treballa en un magatzem des de fa anys i panys. I la faena li ha destrossat les mans però, així i tot, no es rendeix. Ha tirat endavant una casa que es diu prompte. Tots dos tenen dos fills meravellosos. Són els meus estimadíssims nebots els quals figuren amb el propi fill per qui donaria la vida en la línia successòria de la corona.
No ho teníem fàcil cap de nosaltres. Destinats a ser material de reomplit en una societat de classes, hem pogut fer la viu-viu sense que ens destruïren ni ells ni les seues dinàmiques infernals d’acaparament infinit, de dominació. Qui tinga collons que em diga a la cara que les classes socials no existeixen, que són un galimaties dels comunistes i altres faunes.
Mirant aquelles imatges pense també en aquell món i voldria escolar-me per una escletxa de la immensa i invisible maquinària del temps i tornar-hi d’amagat i quedar-me quiet en un racó d’aquell menjador perquè els anys no em tornaren, no ens tornaren, a passar per damunt com una aplanadora.
No fa massa em vaig interessar per aquell pis. Un veí i amic d’aquell temps encara em va dir que l’havien posat a la venda. Vaig rumiar-m’ho molt. La idea més que obtenir aquella propietat era recuperar el temps feliç que hi vaig passar. Recuperar aquella vesprada de festa del germà. Recuperar els divendres a boqueta nit, els migdies dels dissabtes davant la televisió, els matins de diumenge perfumats del massatge d’afaitar del pare. Tots els meus dies de jocs de carrer i de despreocupació.
Els anys passen i ho fan molt ràpidament. Uns bons amics meus sempre que ens trobem em pregunten un punt faceciosos, amb afecte, si ja sé què en faré, de la meua vida. La pregunta podria fer-se d’una altra manera: saps si mai tornaràs, és a dir, el dia que ja no hages de fer faena? Però no tinc resposta mentre que sovint em pregunte a mi mateix que què en faré, de la meua mort, quan ja no faça faena, òbviament, si és que mai deixe de treballar. Els dies de la meua mort seran, això segur, solitaris, i passaran també molt ràpidament. No sé si seran en un pis com aquell del carrer Molí de la Vila o en un com aquest on ara mateix escric mentre sent el lladruc odiós dels gossos del veïnat i el pas invisible d’un núvol verinós de pòl·lens per tota l’estança. Mentre pense aquells dies.
