Veig albercocats els columnistes de la dreta. Fins i tot, els que van de «moderats» i escriuen en diaris d’aquells que van de més seriosos. Diuen que vivim el moment més desconcertant de l’últim mig segle de la història d’Espanya. I que, potser, també és el més delicat, exceptuant les hores del colp d’estat de 1981 i els segons que va durar la independència de Catalunya del 2017. Veuen el pacte de Pedro Sánchez i Puigdemont com si s’acabara el món. I parlen, sobretot, de polarització en dos grans blocs i invoquen, demanen, pidolen, busquen quatre socialistes bons. Critiquen els aliats del PSOE i no són capaços de veure que la dreta extrema i l’extrema dreta —pinteu-ho com vulgueu, però jo no les acabe de distingir— han pactat on han pogut i ja estem patint les conseqüències. És commovedor veure Feijóo encara pidolant els quatre vots socialistes que li falten. M’haguera encantat sentir la conversa amb Emiliano García-Paje, el socialista que qualificà de «diabòlics» els resultats de les eleccions generals dels passat 23 de juliol ja que han fet que «el Govern d’Espanya depenga d’un pròfug de la Justícia» ja que «pot decidir en l’Estat sense renunciar a acabar amb l’Estat». Un altre paio que es pensa que s’acaba el món. El que no acaba de voler saber Feijóo i el seu partit és que estan sols i no els vol ningú d’aliats. Només els volen l’extrema dreta i els companys Felipe González i Alfonso Guerra que ja no són del nostre temps. Són, en terminologia del novel·lista Vasili Grossman, fillastres del temps. I, com són fillastres, el temps ja no els vol, perquè s’han quedat en posicions més antigues que la picor. Si més no, les dues darreres declaracions que li he sentit a Alfonso Guerra les podria haver fet qualsevol militant de Vox. Ara, que en el Parlament espanyol es poden parlar totes les llengües de l’Estat i el ministre d’Afers Exteriors espanyol fa una defensa del català tan aferrissada que sembla un soci d’Acció Cultural o de la Plataforma per la Llengua, va i Alfonso Guerra insisteix en la famosa mentida de l’opressió del castellà a Catalunya. Diu Afonso Guerra: «Tenen molta pressa que es parle català en el Congrés, però en els col·legis els xiquets a Catalunya no poden parlar castellà ni en l’esbarjo». Exactament el mateix odi que tenen molts de la dreta i l’extrema dreta contra la nostra llengua. L’odi que li fa dir aquestes mentides que, probablement —jo no sóc jurista—, poden ser delictes d’odi, producte del supremacisme lingüístic que ha practicat tota la vida. De la mateixa manera que els comentaris sobre la vicepresidenta Yolanda Díaz sonen al masclisme més carca, un altre supremacisme. En definitiva, la mateixa ideologia que Vox, que, quan mana, ja sabem que fa al País Valencià. Pregunteu-li-ho al meu amic Manuel Baixauli que el divendres passat ens advertí, a través de les xarxes, que ja havia començat la cacera de bruixes. Després, ho contà la premsa. La Biblioteca Valenciana que depén de la Conselleria de Cultura i Esport que dirigeix l’extorero de Vox, Vicent Barrera, censurà un acte de l’escriptor Manuel Baixali amb estudiants en el marc del programa «Escriptors a les Aules»que estava previst per al proper any 2024. Baixauli diu que suposa que l’han censurat perquè escriu en català/valencià i no el valencià del carrer. Que no s’equivoque. El valencià del carrer no l’escriu ningú. Ells, els del PP, els de Vox, i Alfonso Guerra estan en contra del català es diga com es diga i volen imposar el castellà com ja ha començat a fer la Conselleria d’Educació. O la proposta que els de Vox tenen per a Alacant. No, no s’acaba el món amb el fet que es parle el català en el Congrés dels diputats o amb l’amnistia que diuen que vindrà. De moment, ara i ací, continuem en la història de sempre. Si hi ha una dreta moderada, digueu-me on està. Jo sí que ho sé: en el PSOE.
