Vivim en un temps en què la mentida i la desinformació semblen ser el rei i la reina del nostre panorama polític. Si analitzem els mitjans de comunicació dels últims vint anys podem comprovar que alguns dirigents del Partit Popular són experts en la mala gestió i en saber fugir de les responsabilitats quan venen les desgràcies, que, tard o d’hora, sempre venen. En compte d’assumir els seus errors davant les calamitats que ens ha tocat patir, prefereixen marejar-nos amb discursos enganyosos. Quan es presenta una crisi, el seu primer objectiu no és la solució, sinó tirar balons fora per intentar salvar vots a qualsevol preu. Per un grapat de vots són capaços de qualsevol cosa, de qualsevol mentida. El seu llegat de mala gestió ens acompanya com una llosa. Recordem la catàstrofe del Prestige, el 2002, quan el petroli brut, el chapapote, va envair les costes gallegues, provocant una de les majors crisis mediambientals en la història d’Espanya. O el cas de l’avió que portava militars espanyols, el Yak-42 que, el 26 de maig de 2003, es va estavellar i va significar la major tragèdia de les Forces Armades espanyoles en temps de pau amb l’actuació «estel·lar» de Federico Trillo que es va lluir ben lluït en la gestió de l’accident. No cal entrar en detalls, però, si no recorde malament, Trillo es va lliurar i només condemnaren un general i dos oficials. I, per descomptat, l’atemptat de l’11 de març del 2004, on la mala fe i les mentides van voler inculpar als qui no havien sigut per salvar unes eleccions que el PP va perdre en el mateix moment de l’atemptat. A casa nostra, tenim l’accident del metro de València del 3 de juliol de 2006 en què moriren 43 persones i altres 47 resultaren ferides que suposà també un altre desastre de gestió d’un govern del PP.
Ara, al País Valencià, assistim a la incompetència d’un altre govern del Partit Popular que no ha sabut fer front a l’emergència de la DANA. Cada nou detall que aflora de les hores prèvies a la catàstrofe confirma la mediocritat de Carlos Mazón. Tots sabem que hauria de dimitir, però és molt probable que no ho faça. Més aviat sembla que no ho farà, perquè, si bé és advocat, s’ha dedicat pràcticament tota la vida professional a viure dels càrrecs públics atorgats pel Partit Popular. Qui el voldria ara mateix? Quina empresa privada el llogaria? Difícil que el vulguen ni per a regidor d’un ajuntament menut. D’altra banda, si tinguera el que ha de tindre i decidira dimitir, necessitaria els vots de Vox per elegir un altre dirigent del Partit Popular com a president. Vots que no se sap a quin preu li podrien costar. Però segur que Abascal, que és el que mana, els faria pagar cars. Per a aquesta operació, diuen que la millor situada és María José Catalá. No se sap si l’obligarien a canviar-se el cognom per a ser presidenta del nostre país. Una altra alternativa podria ser convocar eleccions, però tal com deuen anar les enquestes, ara, probablement deuen pensar que seria un suïcidi. Feijóo, des de Madrid, desitjaria desfer-se d’un Mazón que ha trencat la seua estratègia, i en les properes sessions parlamentàries, qualsevol atac al PSOE serà contrarestat amb la mala gestió del president valencià. Un president que l’ha feta ben grossa, pot ser que siga una de les pitjors gestions que es poden fer. Però el PP té molt clar el camí a seguir. Tal com va passar durant les eleccions autonòmiques, el seu lema «Que te vote Txapote» ressona amb força. Enmig de les manifestacions massives, amb xifres que parlen de 130.000 persones, el PP ha volgut desviar l’atenció, qualificant la protesta de «manifestació polititzada de les entitats catalanistes dels Països Catalans» (Ja m’agradaria que aquestes entitats mobilitzaren tant de personal. On puc firmar?) Una afirmació absurda que està molt lluny de la realitat i que mostra la seua desconnexió amb el sentir del poble.
Aquesta situació ens deixa una reflexió: si tinguérem uns mitjans de comunicació realment al servei del país, la manipulació i les mentides del Partit Popular difícilment tindrien cabuda. Els nostres partits haurien de qüestionar-se quina part dels seus fracassos electorals és deguda a la manca d’un model comunicatiu que pose sobre la taula les veritables problemàtiques que ens afecten, en comptes de les distraccions com el «Que te vote Txapote» que tant beneficia la dreta centralista i espanyolista. El futur del País Valencià, i de la seua política, dependrà de les decisions que prenguem avui. I, segurament, un bon començament seria exigir responsabilitats i una veritable gestió dels nostres afers, posant el benestar de la ciutadania per davant de les estratègies polítiques.
