Supose que molta gent ja sap qui és Jaime del Burgo. Un «cavaller» que va estar casat amb Telma Ortiz, germana de la reina Letízia, que s’ha donat a conéixer, sobretot, amb motiu d’unes «narracions» sobre les supostes intimitats d’ell i d’altres amb la seua excunyada, per a desacreditar-la. Això de «cavaller» ho he escrit entre cometes, per a ressaltar que no ho és, perquè u que conta o presumix de relacions íntimes amb una dona, de cavaller, en té poc. Entenent per cavaller, entre altres condicions, «home de caràcter noble, educat i ple d’humanitat i bonhomia».
I dic que eixe personatge «s’ha donat a conéixer» com diem en valencià, «a qui se li veu o se li destapa la seua maldat o males idees». Perquè qui es vanagloria d’eixes «conquistes» sol ser perquè està posseït d’un complex d’inferioritat per causes diverses, que fa que es done una importància que no té. Però en el cas de Jaime del Burgo, a banda de falta de personalitat i de necessitat d’apujar-se l’autoestima, deu jugar un sentiment de venjança i/o de necessitat de rebre diners fàcils amb les seues declaracions o «narracions». Quina narrativa!, contar que ha anat al llit amb una dona, amb nom i cognoms, o amb deu. Publicar això és un fet miserable i indecent.
La qüestió sexual i les intimitats entre persones no casades entre elles sempre ha sigut tema tabú, a banda de pecat per a la moral catòlica. Però en el segle XXI, després de tants corrents culturals alliberadors i superadors de prejuïns morals, contar eixes aventures amb l’objectiu, entre altres, de fer mal, resulta abominable, i des de la visió del feminisme, masclisme més que detestable.
A una dona se la pot criticar pels mateixos motius que a un home: per corrupta, per incompetent, per mala persona, arrogant, etc. i etc., però no per qüestions que a l’home no se li critica ni retrau, com les relacions sexuals diverses. Al rei emèrit, Joan Carles I, se’l pot criticar per moltes coses relacionades amb els seus amics de l’islam, amb la seua inexplicable gran fortuna, que donà lloc als 65 milions de regal a Corinna, però mai se l’ha criticat desqualificant-lo o desacreditant-lo per les seues intimitats i relacions amb Marta Gayà, Bárbara Rey o la mateixa Corinna, estant casat, com encara ho està, amb la reina, ara emèrita, Sofia. I tenim i/o teníem alguns personatges coneguts amb relacions de parella paral·leles, una dona passada per la vicaria i l’altra no, amb descendència amb les dos. U es va assentar ben alt en el Consell de Ministres durant uns quants anys i l’altre era una de les màximes autoritats lingüístiques nostrades. Però del gènere masculí els dos, i eixa condició feia que no fora notícia mediàtica ni provocara «narracions xafarderes» ni delatores.
I el que també és impresentable és que eixos «relats» de Del Burgo siguen notícia constant en algun mitjà de comunicació, en una mostra de periodisme groc, sensacionaliste i ignominiós. I de baixa moral informativa. La condició ètica d’esta persona no mereix ningun reconeixement ni consideració periodística ni pública de ninguna classe. I de no molt alta condició moral periodística opine que és també Jaime Peñafiel i les seues proclames contra la «republicana» esposa del rei i la difusió dels seus «pecats». Però a este personatge ja fa molt de temps que se’l coneix pels seus xafardejos sobre relacions socials, íntimes, pecaminoses o platòniques de la «prensa del corazón». Premsa de la qual Espanya és pionera. Que lliberals i quina sort que tenim!
