El passat 2 de juliol, en aquest mateix diari, vaig publicar un article en què denunciava que l’alcaldessa de València havia decidit no posar la bandera multicolor al balcó de l’Ajuntament el 28 de juny perquè, segons deia, tampoc no hi col·locava la de l’ELA, la de l’alzhèimer o la del càncer. En aquell escrit també parlava que tenia dues persones ben a prop que patien algunes d’aquestes malalties. Tres mesos i mig després, cap d’aquests dos familiars ja no està entre nosaltres, tot i que sempre continuaran formant part de les nostres vides, però ara d’altra manera. Aquest text pretén recordar-los i és el meu particular homenatge a ells, i l’escric precisament mentre llig la primera novel·la, acabada de publicar, del periodista José Luis Sastre, Las frases robadas,de la qual, aprofitant el títol, prendré algunes oracions. El llibre és un relat emotiu i feliç sobre la memòria, la dignitat i la mort, però sobretot és un cant sense prejudicis a la vida.
Conchi, la germana del meu cunyat Isaac, patia esclerosi lateral amiotròfica i va morir el 4 de juliol amb 60 anys. Feia aproximadament un any que li havien diagnosticat la malaltia, i en la part final es trobava en una fase molt crítica i agònica que requeria cures pal·liatives. El mal havia corregut molt ràpidament dins el cos d’aquesta entusiasta mestra de primària que impartia, entre altres matèries, Educació Física en un col·legi de Granada i que s’havia cuidat tota la vida mitjançant l’esport i l’alimentació. Encara que jo no la vaig conéixer en persona, m’han contat que les seues passions eren la lectura, els moments de silenci, passejar i viatjar. Era una incondicional de la seua família i va ser una magnífica germana i, sobretot, una mare meravellosa. Com a docent, fou una gran professional. De la seua personalitat, cal destacar la seua fortalesa, i malgrat ser la més chica, era la més dura de tots i mai es va doblegar a res que li semblara injust, i per això deia les coses a la cara, no tenia pèls en la llengua i, en aquest sentit, va tindre sempre un pacte d’honestedat amb ella mateixa i va ser molt fidel als seus valors. Una dona plena de projectes i d’il·lusions amb un final, malauradament, massa prematur.
José Martín, cosí germà meu, va faltar la setmana passada, el dilluns 7 d’octubre, amb 50 anys. Un agressiu càncer d’esòfag, en una fase molt avançada, diagnosticat a començament de juny ens el va arrabassar per sempre. Podria dir moltes coses d’ell, però remarcaré que era molt bo, que tenia un cor molt gran i que adorava sa filla Nora, de 20 anys, que l’any que ve serà la bellesa de la Foguera Escriptor Dámaso Alonso i que el trobarà molt a faltar en no poder acompanyar-la en un moment tan especial per a ella. Crec que va viure com va voler, i que va disfrutar la vida a la seua manera. Va ser un amant del bon viure, un autèntic bon vivant. Tothom l’estimava, i només cal veure com estava el tanatori, ple de gom a gom. De professió cuiner, va treballar en un dels millors restaurants en l’Alacant dels anys noranta. La seua especialitat era els arrossos, que estaven exquisits.
Òbviament, ningú vol que un ésser estimat es muira, però, a vegades, quan el veus patir tant, quan el desenllaç és ineludible i no té més remei, aleshores ho desitges, com ha passat en aquests dos casos, i costa acceptar que la vida, de sobte, deixa de ser-ho i es capgira. Nosaltres, els que estem prop d’ells, no podem ni imaginar, per molt que ho intentem, com se senten a la vora d’un final així, d’un instant fugaç, en paraules del subdirector del programa Hoy por hoy de la cadena SER. A més a més, quan mor una persona de la teua edat, si fa no fa, et topes de front amb la fragilitat humana i t’adones que et pot passar a tu exactament el mateix. Per això, viurem millor si comprenem que no totes les coses en la vida tenen una explicació, i per descomptat també si entenem bé què significa estar en aquest petit racó de l’univers.
Durant el temps que ha durat la malanança per a ells, no tinc cap dubte que el personal sanitari que els ha atés, en els dos casos en la sanitat pública, ha fet tots els possibles per intentar salvar-los la vida, i quan ja no era viable, perquè sofriren com menys millor. Els metges han exercit la medicina amb l’únic objectiu de curar-los, tot i no aconseguir-ho. I, de l’altre costat, ells van lluitar com a autèntics herois, aferrats a la vida per pur instint de subsistència, per salvar-se i continuar en aquest món amb nosaltres, cosa que tampoc, per desgràcia, ha sigut factible. I quan professionals i pacients posen tota la carn en la graella per la supervivència però resulta infructuós, aleshores és quan la vida decideix.
Hi ha vegades en què la gent es mor sense una explicació, de sobte, sense esperar-ho, i això té l’inconvenient que no es pot acomiadar dels seus. Ens agradaria que morir-se fora un instant i ja està, una fosa a negre ràpida, però no sempre és així, i lamentablement, sovint, un es mor sent-ne conscient i sense poder evitar-ho, com en el cas dels meus parents, que han vist, dia rere dia, com es deterioraven físicament, es convertien en persones dependents i s’apagaven les seues forces, però això, tanmateix, els ha permés dir adeu a les persones més pròximes, i fer-ho és tot un privilegi i un descans per a qui se’n va i per a qui es queda.
La mort ens fa pensar en la vida, i sobretot ens ha d’ajudar a entendre que, sí o sí, paga la pena viure-la. Cal gaudir el present, l’ací i l’ara, hem de ser presentistes, com diu el protagonita de l’obra de Sastre. Davant el comiat d’una persona que estimem, és normal que ens preguntem: vivim la vida que volem viure? Algunes qüestions són difícils de respondre, ho sé. Però crec que, en termes generals, la immensa majoria hem tingut i tenim la vida que se suposa que volíem tindre. D’altra banda, el temps serveix per a posar la vida en perspectiva, per a saber la dimensió real del que ens passa, malgrat que sone a resignació, però sempre fa que vegem les coses d’una manera diferent. I eixe temps que hem d’aprofitar per a estar bé és allò més valuós que tenim i serà el que ens aportarà una visió distinta del traspàs dels nostres éssers estimats.
Sovint em plantege si en la vida existeix allò inevitable, i la resposta la tinc clara: no. La presència de la mort fa l’existència més interessant, i ser conscients que morirem és fonamental. Ma mare sempre ha dit que per a morir-se només fa falta una cosa: estar vius. Expirar no és un mèrit, diu el locutor radiofònic d’Alberic (la Ribera Alta). Hem nascut per a viure, i tant que sí, però també per a morir, i per això deixar d’existir és, des del meu punt de vista, allò més natural del nostre pas pel planeta Terra. Tindre-ho clar alleugereix eixe moment, almenys una mica. I diré altra cosa que semblarà molt egoista, en soc conscient, però és un poc així i apareix també en el llibre recomanat: la mort d’algú depén molt del moment en què estiga un. Segons ens trobem de forts, encaixarem millor o pitjor eixa pèrdua.
Evidentment, ens dol la mort d’un ésser estimat, i amb eixe dolor convivim des que té lloc la defunció. A eixe dolor, millor dit, sobrevivim, tot i que siga profund, agut, inesborrable. Simplement, amb el pas del temps, ens hi acostumem. Tots hem perdut una persona volguda, i amb més o menys dificultat hem continuat vivint. La vida de ningú finalitza pel fet que haja acabat la d’algú altre. Eixa persona deixa d’acompanyar-nos presencialment, però sempre roman en el nostre record, i aquesta és també una manera de fer-la i sentir-la viva. No oblidar-la és una forma de tindre-la present, i hi ha persones que mai fugiran del nostre cap i, per tant, estaran amb nosaltres, com Conchi i mon cosí Josete. Per això, em venen a la memòria ara aquests preciosos versos de la poetessa urugaiana Idea Vilariño: Cómo olvidarse cómo / desalojar el crudo / recuerdo de la muerte / esa desgarradora memoria / esa herida.
En el Gènesi llegim «perquè ets pols, i a la pols tornaràs» (3, 19). Les cendres de la cunyada de ma germana descansen en el cementeri del poble que la va veure nàixer, La Puebla de Don Fadrique (Granada). Les del meu familiar directe, depositades en la caseta de camp a la Canyada del Fenollar (l’Alacantí) on tants bons moments hem passat junts, serviran per a donar vida a un ficus monoclam, que de segur creixerà amb la força i l’energia que sempre el caracteritzà. Cada vegada que hi anem, ens hi farà costat. Amb la plantació d’aquest ficus de l’Índia, José Martín continuarà viu, ja que és un arbre de fulla perenne que està verd tot l’any. L’una i l’altre se’n van anar amb la dignitat amb què van viure, i amb això crec que ho dic tot.
En definitiva, morir-se és la cosa més normal del món, que diria l’esposa de Borges. Ningú, però, vol fer-ho, ningú està preparat per a la mort, però també molts no volem convertir-nos en una càrrega per als altres. No es tracta d’arribar a vells tant sí com no, perquè, a parer meu, no és qüestió de quantitat d’anys, sinó de qualitat de vida. Sens cap mena de dubte, és pitjor la decadència que la mort. Però, a vegades, inesperadament, el destí pega la volta i ens posa en tessitures que no sospitàvem mai que tindríem, emmalaltim i morim, i això no és una decisió nostra, no en tenim la culpa. Les coses són com són, i cal saber que la vida és contrast, hem de ser capaços de trobar un sentit al món, hem d’aprofitar el temps i no malgastar-lo, i pensar que cada vegada val més perquè també cada dia que passa ens en queda menys. Com sembla que va dir Napoleó, cal voler viure i saber morir.
Descanseu en pau i voleu alt, ben alt.
