Fa uns dies vaig llegir una notícia sobre el Japó que em va deixar bocabadat: gairebé la meitat dels matrimonis són asexuals i molts joves no han tingut mai cap experiència sexual. Vaig pensar que seria una exageració, però no. El país de la tecnologia exquisida i dels lavabos intel·ligents sembla haver perdut la gana de tocar-se. I em va entrar una mena de vertigen: i si nosaltres anem pel mateix camí?
Aquestes notícies, tot i parlar d’un país llunyà, ens interpel·len amb força. El Japó no és només una curiositat sociològica, sinó un mirall d’un món que canvia sense que ens n’adonem. No és només una qüestió de sexe, sinó de ritmes, de prioritats, de solituds que s’amaguen darrere de pantalles i agendes esgotadores. Amb la seua sofisticació tecnològica i cultura de la contenció, el Japó ha convertit la intimitat en una molèstia. El sexe, que abans era celebració i connexió, ara es viu —o no es viu— com una tasca més. I això, que sembla una extravagància nipona, té ressons que ens toquen de prop. Vivim en una societat que ens exigeix rendiment constant i ens ven l’èxit com a sinònim de realització. Les relacions —les de veritat, les que demanen temps i vulnerabilitat— queden arraconades. El Japó ens mostra un futur que potser ja és present: parelles que conviuen però no comparteixen, joves que fugen del rebuig refugiant-se en la virtualitat, dones que troben en el consum eròtic una via més segura que el vincle afectiu. Jo, que ja estic jubilat i tinc més anys que un taronger de peu bord, no visc estressat ni tinc pressa. M’agrada caminar i observe la gent que passa. Tots corren: joves, adults, fins i tot els gossos semblen estressats. Potser és això: el desig necessita temps, i ara ningú en té. Abans, el sexe era una festa —o almenys una alegria domèstica. Ara sembla una tasca pendent, com fer la declaració de la renda. La gent té més aplicacions que abraçades, més selfies que carícies. I clar, el desig, que és animal però també imaginació, se’n va de vacances. O pitjor: es jubila abans que jo. El Japó, tan net, silenciós i disciplinat, ens mostra una crònica d’una certa fredor humana. Enmig de tanta perfecció, el desig s’ha tornat un luxe innecessari. Ací, encara ens sobra calor i sentit del ridícul, però també correm cap a un futur on la virtualitat substitueix la mirada. No és que el desig s’haja mort. És com el caragol: quan veu massa llum, s’amaga dins la closca. Ha canviat de forma, de canal, de lloc. Ara floreix en pantalles, en joguets, en fantasies solitàries. Byung-Chul Han parla de la “societat del rendiment”, on fins i tot el plaer ha de ser productiu. Potser té raó: ja no tenim temps ni per desitjar.
I jo, que observe la vida amb ulls de vellet, pense que les relacions modernes són com els teclats: massa connectades i fredes, i només quan toques la tecla correcta sents un pols que val la pena. Però la vida té detalls que no es mesuren amb estadístiques: els passeigs pel mercat, l’olor del pa acabat de coure, la rialla d’un amic que et recorda que encara estàs viu. Plató deia que fer-se vell ens allibera de l’esclavitud del sexe. I no li faltava raó. Hi ha una pau subtil en deixar de perseguir el desig com si fora una obligació. No entenc com els joves, amb tota la llibertat que tenen, viuen tan atrafegats que ni troben temps per estimar-se. Potser confonen el desig amb una notificació més. El sexe i l’afecte poden ser silenciosos, però continuen existint com una espurna que resisteix enmig del caos. El Japó ens alerta que el progrés pot tindre un preu alt si no el mesurem amb criteris humans. La tecnologia no pot substituir la mirada, el tacte, la presència. Potser el repte no és recuperar el sexe com a pràctica, sinó com a llenguatge. Un llenguatge que ens recorde que som cossos, sí, però també ànimes que busquen complicitat.
Així que, si algun dia sentiu que el desig us trau la llengua, no li doneu l’esquena. Tanqueu el mòbil, apagueu la tele i mireu algú als ulls. Potser no passarà res d’extraordinari, però haureu trencat la rutina. Que ja seria tot un miracle en aquests temps de libido en retirada. I si no, sempre ens quedarà un bon esmorzar amb els amics o un dinar després d’una partida de tennis, on es parla lentament i, sobretot, es riu. El desig no es perd: només espera que apaguem el mòbil per tornar a mirar-nos als ulls.
