Era a Almonaster la Real, un poble atractiu entre la serra d’Aracena i el Andévalo, a Huelva, amb carrasques fins a l’horitzó, una mesquita al costat d’una plaça de bous i un aire tan net que semblava que, només respirant-lo, et redimies de mitja vida. Allí vaig veure —o més ben dit, seguir com vaig poder— el partit que, per unes quantes hores, ens faria feliços. Amb cobertura intermitent, m’anava comunicant amb els amics del Barça a través del nostre grup de WhatsApp, que és una mena de penya digital amb confessions, exabruptes i teories de la conspiració.
Al principi, fèiem broma, com bons descreguts: “Que guanye el Madrid i els matem a la final”, escric jo. “Vendrell, va per tu. M’he posat de blanc”, respon Bernat, provocador. A la segona part, quan marcà l’Arsenal, l’altre Voro del grup, sempre escèptic, sentencia: “El Madrid no juga a res. Individualitats.” I quan Vinícius empatà, arribaren les precaucions: “L’Arsenal té massa por. Han de tocar com saben”, diu Jordi, amb el to de qui analitza un codi genètic. Però, a mesura que els anglesos agafaven el control, la ironia es va transformar en un entusiasme primari. “Que caiguen!”, escriu Bernat, exaltat. I jo, des del silenci vegetal dels alzinars, vaig començar a somriure com qui troba quatre duros en una jaqueta d’hivern. Paco, fidel a la seua frase de tancament, va dir: “Bé està el que bé acaba.”
L’Arsenal —el nostre heroi amb accent de Shakespeare— els va eliminar amb elegància i ofici, i jo, barcelonista escèptic, vaig sentir una alegria tan neta com l’aire de la serra. I és que, quan el Madrid cau, cau també tot el relat: el de l’èpica blanca, de la mística eterna, dels gols mítics, de les remuntades impossibles que semblen escrites per un guionista amb devoció. Quan perden, el món respira una mica millor. És com obrir una finestra després d’un hivern llarg, o com tornar a sentir que la realitat també té sentit de l’humor. I nosaltres, al WhatsApp, malgrat la pluja i els anys, érem pura primavera.
L’endemà, amb l’alegria encara al cos, vaig fer cap a Jerez de los Caballeros, a Extremadura. El poble —amb nom de saga històrica i escuts a les façanes— m’acollia amb passos de Setmana Santa, tambors i un silenci devot. Allí, com un agnòstic amb ganes de redempció, vaig pregar: “Senyor, que es repetisquen aquestes derrotes. No per venjança. Per higiene emocional.” Als carrers, la gent esperava les andes amb una cervesa a la mà, en un ambient que oscil·lava entre la festa i el respecte. A la plaça, l’anda de l’Últim Sopar avançava com una metàfora barroca del futbol: Jesús i els apòstols, ben entaulats, semblaven a punt de comentar el partit a la tertúlia del cel. Després, Jesús davant de Pilat —amb un aire d’àrbitre de VAR dubtós— i, més tard, la Mare de Déu, coberta de dol i dignitat, travessant la nit entre aplaudiments, amb el rostre serè d’algú que ho ha vist tot i encara espera.
I allí, entre copa i encens, vaig entendre que també nosaltres tenim les nostres processons: no són de ciris ni de mantells, però sí d’emocions col·lectives. El futbol, viscut amb aquesta passió irracional i aquesta ironia disciplinada, és una litúrgia laica. I quan cau el Madrid, nosaltres traiem el pas del goig pel carrer, amb l’esquena dreta i el somriure a punt.
Després, vaig tornar a Almonaster amb la sensació que, de tant en tant, no cal guanyar per sentir-se triomfador. Només cal veure perdre el Madrid. L’alegria de Bernat val més que una Champions. I aquella Verge, amb la resignació dolça de qui ho entén tot, ho sabia. Potser ella també és del Barça. O, si més no, sap què és patir… i riure per no plorar.
