Uns dies després del fracàs electoral de 2011, el meu fill em preguntà si em tornaria a presentar per Esquerra a Cullera. Li vaig respondre que no, que continuaria al partit, però que no prendria mai més la responsabilitat d’organitzar una candidatura.
Ell em va dir que em comprenia i que exploraria unes altres opcions.
Res més que demanà l’entrada al Bloc.
En poques setmanes va ser designat secretari local. (L’avalà el cap visible del Bloc a nivell nacional, que mantenia que el col·lectiu de Cullera era un desastre.)
El Levante s’afanyà a entrevistar el meu fill i el presentà com al futur cap de llista de Compromís per Cullera. Aquesta notícia va fer que s’intensificara el boicot intern que va patir des del primer dia.
Abans de continuar, deixeu-me dir que al col·lectiu bloquista del meu poble hi havia algunes de les persones més destarifades que pul·lulen sota la capa de les estrelles. Per no titllar-los directament d’esquizofrènics i psicòpates.
Quan el meu fill va tenir clar que al grup el consideraven poc menys que un dimoni, tingué la lucidesa i la capacitat de reflexos de donar-se’n de baixa i afiliar-se a Iniciativa del Poble Valencià. Amb aquesta maniobra continuà pertanyent a Compromís, però es va deslliurar del temible expedient, o purga, que li preparaven. La dona i jo, per solidaritzar-nos-hi, ens hi vam afiliar també, però no em vaig donar de baixa d’Esquerra.
Per confeccionar la candidatura municipal de 2015, es van fer eleccions primàries i el meu fill quedà tercer.
Jo em vaig oferir per tancar la llista, però el candidat a alcalde em digué que no. Podia anar de primer reserva i encara gràcies. Vaig acceptar.
Durant la campanya anava a la seu i ficava els vots dins els sobres. De tant en tant preguntava si podia fer alguna cosa més i em responien sempre que no.
Al míting principal de campanya el meu fill tingué una actuació tan estel·lar que anul·là els altres oradors. No exagere.
Jo, una vegada acabada la part seriosa de l’acte, vaig recitar un poema meu dedicat a la idolatrada Rita Barberà. Els d’Iniciativa em van aplaudir i dos o tres del Bloc també.
El vaig introduir així: En la història de la ciutat de València hi ha hagut tres dones extraordinàries. Tres autèntiques superdones, engrendradores d’admiració, devoció i fins i tot literatura. La Primera, per mèrits propis i per edat, la Moma. Amb la seua cèlebre frase: «La figa la Moma!» La segona, que no li queda a la saga quant a fama, na Paquita la Rebenta Plenaris, que en glòria estiga. Recorden una de les seues màximes favorites: «Lerma: catalanista, cabró, filldeputa i maricó!» I la tercera, ai la tercera! No hi ha hagut a València una dona tan templada i benparida com ella, i sobretot tan estimada pels valencians del Cap i casal. Per a ella, doncs, un poema d’amor.
La musa dels bandits
La Moma, na Paquita i els cornuts
s’ agafen les mans
i comencen el ball macabre
al so de la música dels casputs.
Brameu, brameu, que el món s’acaba,
rates, fardatxos i rucs:
bram d’ase no en puja cap al cel.
