Pluja d’estiu i plany de bagassa en un punt passa

S’ha posat a ploure, de sobte. Cauen gotes com a punys i s’ha girat una ventolera que fa por. Gira i torna-te’n cap a casa. S’ha suspés l’acte on anàvem. Encara no hem arribat a casa i ja ha escampat, ha desaparegut el mal oratge. És que “Pluja d’estiu i plany de bagassa en un punt passa”, diu la dita tradicional. Tindrà raó?… La dita i la realitat ens posen damunt la taula, o entre cella i cella, conceptes i coses com “la fugacitat, la intensitat, el perill, l’interés, i… ” Fugacitat perquè tot és un vist i no vist, tot passa, de pressa o ho volem més lentet?, allargar la vida?; intensitat perquè l’aigua caiguda era cosa de no vore (valga que no era pedra), és a dir, una força que potser és una sensació (jo ho veig o ho percep així) o potser és una realitat, potser és de veres?; perill perquè, a més a més, et pot caure al damunt algun arbre arrancat o un llamp elèctric boig, la vida és un risc i mereix viure’s, amb risc?; i l’interés de posar la pròpia pell, sabates i vestit, a bon segur, sans i estalvis, o siga, com si existira un pardalet que ens diu quina cosa és correcta i quina no és correcta, com si ens qüestionàrem permanentment la nostra estança al món, el nostre actuar, el nostre ser… … I per què la comparança amb el plany de les senyores d’ofici?… Resulta que, tant en la dita com en la realitat, tot és aigua que cau, ben intensa o ben sentida, no dura gens, alça grans decisions, i… ja està. Però falta un petit extrem: l’interés. L’interés de tot plegat. Mentre que en la primera part de la dita, la dita simplement climatològica, l’interés és espontani i naix perquè sí: salvar sabates i vestits, posar a cobert el propi cos, tal com va dient-nos i indicant-nos eixe pardalet nostre particular; en la segona part de la dita, la de les senyores d’ofici, l’interés no és espontani, és buscat, és estudiat, per tant, difícil d’aguantar o fer perdurar, i en un punt passa. El quid està en si fa efecte o no, si el que ho rep reacciona o no. La paremiologia és un llibre de lliçons que està aquí. No força, no obliga, cadascú pren el que vol. La paremiologia (per exemple “Amors, dolors, i la tos, són coses que no es poden amagar massa temps”, o “Qui té fam somia rotllos”) simplement sembla exposar la veu de l’experiència, i, avançant-se a la democràcia, deixa que cadascú opte i trie. Que encerte o erre, clar és!, serà cosa de cadascú. L’encert crea satisfacció personal, és com una confirmació que anem bé per la vida; l’erro ens força a aprendre, a madurar; per tant, benvinguts qualsevol dels dos, amb l’un o l’altre encertem, perquè tots dos resulta que ens fan millors!

Et pot interessar

Dona per La Veu del País Valencià i impulsa la comunicació en valencià!

València, “ciutat sense llei” per culpa dels apartaments turístics