Abans d’escriure aquesta columna he llegit la darrera de la temporada passada, la que es va publicar el 28 de juliol del 2025 i comprove que amb algunes adaptacions contextuals podria publicar-la literalment al final d’aquest juliol. Carlos Mazón ja no és president, que és una cosa que recordava amb dolor aleshores, però continua atrinxerat en el seu escó com una canongia, o sense “com”, que el seu escó és això, una canongia, una renteta per a viure la vida cañón, que deia aquella, sense patir pel final de mes, sense fer res a banda de riure’s dels valencians i valencianes en general i de les víctimes de la barrancada en particular. Sempre dic això de la societat oligàrquica, de senyorets, sempre resistent a l’Estat Espanyol i un bon exemple és Mazón cobrant sense fer res com a premi per una gestió que va provocar més de 230 morts, però quin dinarot i sobretot quina sobretaula i que le quiten lo bailao perquè a més la realitat és que continua ballant, i el que li queda.
Però és que ara tenim de president a un més que digne successor. Reconec que vaig pensar que pitjor no podia ser, i en efecte és que pitjor és una fita que no està a l’abast de qualsevol, però que, havent sigut alcalde, almenys tindria un cert hàbit de gestionar, que potser no pensava que ser President consistia només a anar de sarao en sarao, de dinarot en dinarot, fer algun tik tok, que el saludaren molt, repartir diners públics als amics i eixe tipus de coses. Jo pensava que potser Juanfran Pérez Llorca, possiblement perquè em va cegar el segon cognom eixe tan bonic que té, tindria una certa tendència a gestionar, ni que fos de tant en tant. La seua actuació durant la vaga en l’ensenyament públic ja em podria haver donat una pista, però ha hagut d’haver una altra catàstrofe perquè mostrara en tota la seua esplendor no només la seua capacitat de gestió sinó també a qui es deu i qui mana de veres.
Posem que hi ha una ponentada de por, que totes les nostres muntanyes estan ben seques, i que damunt s’ha declarat un incendi en la Serra d’Espadà d’abast en eixe moment encara desconegut. Hi ha una millor idea que enviar bona cosa d’efectius a apagar els incendis de Madrid? Evidentment que no, i a més anunciar-ho en xarxes socials tot cofoi. Perquè, d’una banda, ja se sap que és molt més mediàtic un incendi a Madrid que a qualsevol insignificant província llevantina, i perquè, d’altra, l’altre dia reconeixia sense cap problema que el nomenaren president de la Generalitat des de Madrid. I María José Català, per cert, estava també molt agraïda perquè des de Madrid li havien permés ser candidata a l’alcaldia del cap i casal. Evidentment no hi ha color, i per al president dels valencians i de les valencianes els mitjans d’extinció d’incendis estaven molt millor a Madrid que a la Plana.
Es pot ser més patèticament servil, més criminalment servil? Doncs així estem: successor de Mazón, Mazonet. I en efecte sembla que els actuals governants del PP tenen totes les característiques diguem-ne depredadores dels anteriors, però cap capacitat ni gens d’interés per gestionar, ni que siga a estones perdudes i per a no avorrir-se. Ells estan en política per a folrar-se, com l’il·lustre antecessor, però a més sense donar res a canvi, folrar-se mentre es gaudeix de privilegis sense fer major tasca. Un planasso, especialment per a mandres de bona casa.
Però, vaja, en realitat tampoc passa gran cosa, perquè la selecció espanyola ha guanyat el Mundial i ser espanyol, espanyol, espanyol és una cosa molt fancy i molt bona, i que dona molt d’orgull, i una muntanya de més o de menys, doncs, escolta, tampoc té tanta importància quan ets campió del món, i damunt havent vençut els argentins, tan dolents com sembla que són. Ho vaig escriure la setmana passada, ja he superat un poc el xoc del setge d’estanqueres, però no em faig cap il·lusió. Veig que la ultradreta ja està intoxicant amb el fet que la culpa dels incendis la tenen els ecologistes i eixes coses. El que ve a ser l’antiespanya, per a entendre’ns. I ja m’ha quedat clar que en aquesta monarquia borbònica i els seus exitosos mecanismes propagandístics la rojigualda tira molt i tot ho tapa. Viva España i viva el rey, cridava l’altre dia el capità Rodri. I això que eixe se suposava que no era molt bon espanyol, per haver-li guanyat un baló d’or a Vinicius Eufarei, mercenari prèmium al servei del capitalisme d’amiguets, sant i senya de la pàtria espanyola. Però un bon vivalrey a temps i ja es converteix en referent indiscutible. O siga que vivaspanya, vivalrei i qui se’n recorda d’un incendi, i més en províncies.
Llig que la policia a Madrid estava dedicant tuits de suport als bombers uns mesos després d’haver-los apallissat per demanar millors condicions de treball. No m’agrada parlar de Madrid, que ja se’n parla prou i massa, però aquest detall s’ho val, perquè explica i resumeix tantes coses. En uns mesos, altra vegada a apallissar-los, com he llegit que han apallissat a Palma els que es manifestaven contra els excessos del turisme, i és que a qui se li acudeix, que els diners dels hostalers són sagrats, per la cosa de l’oligarquia i això, que per a foc el que et donarà aquesta, i el que paga, mana i, no ho oblidem, soc espanyol, espanyol, espanyol, i obeir és la meua divisa i la meua llei i el que diga el senyoret, i com va dir un altre referent, model de la joventut, i far d’espanyols de bé i d’especuladors immobiliaris, make Spain great again.
Això em recorda que Compromís, la darrera esperança, la darrera cocacola valencianista del desert, un dia mostrava la seua absoluta alegria i entusiasme perquè la selecció havia guanyat el Mundial i reclamava el seu dret a cantar ells també una estoneta que soc espanyol, espanyol espanyol i a reforçar-lo amb un viril lololó, i a l’altre assenyalaven la vessant d’acaparador d’immobles de l’home al qual Donald Trump va elogiar la seua gorra, poca broma. He de dir, per a ser honest, que a mi la segona cosa em va fer gràcia, especialment per vindre de qui ve, l’abnegat diputat de Sumar, i no seré jo qui se sume (hehe) al cor d’improperis, que prou tindrà ell quan malasanyeros il·lustres ja li han posat mala cara.
I és que al cap i a la fi mentre el golejador de la final mostrava amb una certa insistència la seua condició de llapis poc afilat i, com que a tots els ximplets els pega pel mateix, alhora les seues preferències ultradretanes, no acabe de veure per què era mala idea assenyalar que Ferran Torres predica amb l’exemple i que considera que la manera de fer gran Espanya again, especialment pel que a ell respecta, és garantir-se que una vegada deixe de jugar al futbol es convertirà en un prohom espanyol exemplar vivint de les rendes. Però, mira, una vegada que Alberto Ibáñez és una mica agosarat i incomoda els madrilenys li cau la del polp. Doncs aquesta vegada no seré jo qui el critique. Perquè a més s’ha de dir que amb els defensors que li estan eixint tuitejant poc més o menys que el perfil ideal d’esquerres és un polític professional que no ve del món del treball ni tampoc té preparació, i que dir el contrari és classista i no sé quantes coses dolentes més, dic jo que amb eixes defenses no li calen atacs. Doncs, mira, el defenc jo, i sense eixos arguments enverinats, perquè aquesta vegada ha estat molt bé, i d’aquest burro no em baixe, i el tauró de Foios acabarà per donar-li la raó. Ja li l’està donant, de fet. Jo a qui critique és al CM de Compromís València i a Papi Robles, que també va dir la seua i, probablement, a jutjar per l’eufòria que van expressar, a aquestes hores estaran encara apurant els darrers lololós.
Deia que revise la darrera columna de la passada temporada i bàsicament podria tornar a publicar-la amb alguna actualització contextual. Em declarava cansat i fart i demanava aleshores, invocant la cançó d’Els Pets, que arribara l’agost, feixuc i mandrós. Era una manera de parlar. Crec, però, que en realitat no em valdria la mateixa columna perquè en un any m’ha augmentat l’amargor i també l’agror. M’ho feia notar un lector l’altre dia.
He llegit també la primera de setembre i veig que tornava a invocar l’esperança. Ara, mentre crema encara la serra d’Espadà, no sé què escriuré a setembre, ni en quin to. Però d’alguna manera sé que concentrar-se en la foscor només condueix al gaudi, que diuen els psicoanalistes, que és una cosa molt lletja perquè en el fons u es complau en el patiment, i això és una forma de narcisisme o una cosa encara més perillosa. És difícil distingir el pessimisme de la lucidesa en aquests temps que travessa el nostre País (a diferència de Papi Robles, quan parle del País no parle d’Espanya sinó del nostre dissortat i estimat País Valencià). Però malgrat tot, caldrà buscar pacientment a fora de nosaltres mateixos i també ben endins a veure si trobem ni que siga un d’eixos marges de pedra seca que ens van llegar els nostres avantpassats i que ni tan sols el foc pot destruir ni l’aigua es pot endur, i tractem d’afermar sobre ell, sobre la seua artesanal solidesa, més enllà de la raó, més enllà de l’amarga lucidesa mortal, una nova, tremolosa, clara, desafiant, esperança. Ja veurem si pot ser.
