“M’han entrat ganes d’escriure sobre com Espanya, mentrestant, segueix idolatrant Unamuno i esborrant Peset.”
Aquest whatsapp breu però punyent me’l va enviar l’amic Joan Borja poc després que jo acabara el juliol parlant del doctor Joan Peset Aleixandre. No sé si Borja va escriure allò que va dir que escriuria, però el seu missatge em va quedar ressonant, com un eco que no vol desaparèixer. I és per això que, aquest setembre, vull començar parlant justament d’això. Tinc la sospita —potser injusta, potser no— que la història, com els cementiris, no sempre honora els cossos més nobles. Sovint són els gesticuladors, els dubitatius de saló, els oradors de tràgic posat, els qui s’enduen la glòria pòstuma. Els altres —els que no alçaren la veu sinó la vida; els que no escrigueren aforismes lapidaris sinó compromisos irreversibles— solen quedar enterrats en la discreció de la dignitat. Miguel de Unamuno s’ha convertit en un tòtem hispànic que ningú osa tocar. El seu famós “Venceréis, pero no convenceréis” sona com una oració laica llançada a un cel d’una República ja agonitzant. Però a mi em fa l’efecte que és més una elegància del dubte, la grandiloqüència del qui arriba tard a la trinxera. Perquè Unamuno, al principi, va beneir els colpistes —i només quan l’horror ja era impossible de negar, va voler fer de consciència moral. El seu valor fou de paraula, no de cos. I les paraules, quan no van acompanyades d’accions, no deixen de ser el decorat d’un drama aliè.
Joan Fuster, amb la seua habitual ironia afilada, el va retratar amb aquesta imatge implacable: “Si se’m fa l’obsequi de no prendre la cosa massa al peu de la lletra, i molt menys com una irreverència, jo m’atreviria a dir que don Miguel de Unamuno és alguna cosa així com una Conchita Bautista de la cultura…” És a dir, més un estendard folclòric i teatral que no un heroi moral o un referent de la resistència activa. També era rector, Unamuno. I també ho fou Peset. Però no és el mateix ser rector a València que a Salamanca. Salamanca pesa. Salamanca sona. Salamanca ix a les pel·lícules. València, en canvi… bé, ja sabem com va la cosa. Per a l’Espanya profunda, ser rector a València o a Salamanca no és només qüestió de quilòmetres sinó de pes del relat i de la gran pantalla.
I després hi ha l’altra figura. L’altra memòria. L’home que no va parlar tant però va fer molt més: el doctor Joan Peset Aleixandre. Metge, rector de la Universitat de València, defensor de la República, afusellat pel franquisme el 24 de maig de 1941. No va escriure aforismes immortals ni va presidir claustres de pensament amb la cara de qui sap més que ningú. Va curar malalts. Va democratitzar la universitat. I quan li van oferir l’exili, va triar l’infern. Sense discursos, sense escarafalls. Amb el silenci serè de qui no es pot trair a si mateix. A ell no li han dedicat cap sèrie amb pretensions d’èxit ni cap actor de veu trèmula el representa en pantalla gran. No hi ha poeta que l’haja convertit en símbol. La seua història no és ambigua, no convida al matís ni inspira metàfores fàcils. És neta i cruel: un afusellament, un mur, un cos que cau, i un règim que mai no va pagar pel crim. Espanya estima els intel·lectuals turmentats que dubten davant l’abisme, no els homes íntegres que s’hi llancen. Unamuno és el retrat perfecte d’aquest autoengany nacional: la cultura com a penitència, no com a resistència. Peset, en canvi, representa allò que aquesta terra oblida amb més rapidesa: el coratge civil.
No escric això per menysprear la paraula —Déu me’n guard— sinó per recordar que, de vegades, la paraula arriba massa tard. I que hi ha silencis —com el de Peset— que diuen més que mil proclames. Potser algun dia aquest país deixarà d’aplaudir els qui dubtaren i començarà a honorar els qui van decidir. Entre monuments i literatura, hi haurà lloc per a la memòria justa. La que no fa soroll, però que pesa. I si realment tinguérem un cinema valencià consolidat, potser la figura de Peset ja estaria en cartellera, i no només com a espot per a guanyar subvencions.
Però bé, som on som. I mentrestant, seguim idolatrant Unamuno, la Niña de los Peines de la intel·lectualitat espanyola, i el silenci dels justos es fa encara més estrident.
