L’èxit d’EH Bildu a eleccions basques del passat diumenge ha estat fulgurant. Malgrat no poder formar part del govern, la formació abertzale ha passat del 27,86% dels vots en els comicis del 2021 al 32,48%, el que s’ha traduït en un augment de sis diputats al parlament de Vitòria: de 21 a 27, els mateixos que el Partit Nacionalista Basc. Un empat històric en escons que configura l’hemicicle més sobiranista de la democràcia a Euskadi, amb un total de 54 diputats entre les dues formacions nacionalistes. Lluny del que podria semblar, el triomf de Bildu no ha estat a costa del PNB. Evidentment que hi ha hagut un traspàs de vot importantíssim. Però l’increment del vot d’EH Bildu no s’explica únicament amb aquest vot provinent dels jeltzales. La candidatura encapçalada per Pello Otxandiano ha aconseguit atraure un electorat que fins ara havia optat per opcions espanyoles: del PSE i, sobretot, d’un Podem condemnat a l’extraparlamentarisme.
És clar que la realitat política del País Basc, amb una fortíssima tradició nacionalista, dista molt de la del País Valencià. Evidentíssimament. I tampoc no podríem comparar l’ecosistema polític de Galiza amb el nostre. Ara bé, la lliçó de les darreres eleccions en ambdós territoris és clara: els mal anomenats nacionalismes perifèrics —perifèrics respecte de què?— creixen, i molt. Sense estridències i amb molt de picar pedra, EH Bildu i el BNG s’han convertit en les úniques formacions capaces de fer trontollar dos sistemes polítics, el basc i el gallec, que semblaven dominats hegemònicament pel PNB i pel PP, respectivament.
Oblidant-se dels crits carpetovetònics de Madrid, EH Bildu s’ha anat consolidant amb una política molt basada en el municipalisme, en el dia a dia dels bascos. Una estratègia política autocentrada, realista, amb els peus a terra, però que alhora no oblida l’horitzó de la independència dels set territoris que conformen Euskal Herria. Qui ha seguit la campanya basca haurà vist com aquesta qüestió, la independència, va quedar fora del debat. No obstant això, els bascos que agafaren la papereta d’EH Bildu sabien que votaven una opció independentista i d’esquerres. Els abertzales treballen amb el «temps polític sense ansietats», que apuntava el politòleg basc Ion Ansa. La independència és l’objectiu a mitjà o llarg termini, i per això, justament, s’ha de construir el país des d’ara mateix i des de baix. Però sense pressa, sent plenament conscients que, ara mateix, ni tan sols amb més de dos terços del parlament en mans de diputats nacionalistes i sobiranistes, el poble basc està preparat per a travessar eixe pont.
Quina lectura faran de tot plegat a can Compromís? Pels precedents, m’incline a pensar que s’optarà per la tècnica de l’estruç. Qui sap, però, si les eleccions basques els conviden a veure en el sobiranisme, en el nacionalisme desacomplexat, el projecte polític que, com en altres territoris de l’estat, pot arrelar i transformar el País Valencià. És a dir, a fer política sense necessitat d’amagar ni de renunciar a allò que eres i que t’ha permés arribar fins ací. La confluència amb Sumar a les eleccions europees —i no amb la llista conjunta d’EH Bildu, ERC, BNG i Més per Mallorca— continuarà diluint el valencianisme líquid de Compromís en un regionalismo bien entendido que no molesta a ningú i que s’alimenta només amb molles. Les comparacions amb bascos i gallecs són odioses —odiosíssimes—; però si ens agradaria que el nostre país s’assemblara més al seu, per què no aprendre dels seus èxits? Al capdavall, ambdós exemples demostren que, potser, la millor manera de sumar és la construcció d’una opció política pròpia, autocentrada i que camine amb els peus a terra, però que no oblida mai quin n’és l’horitzó. Els valencians necessitem un partit que siga, com tant els agrada dir a alguns, d’«estricta obediència valenciana», i no una mera sucursal de Madrid. I qui tinga orelles que senta: intelligenti pauca.
