Malgrat haver passat prop de 50 anys de la mort de Franco, encara queden racons de la seua llarga i fosca dictadura que continuen falsejades o tergiversades. És el que encara queda del relat carregat de mentides que va fer el règim. És de veres que, cada dia ens acostem més a la realitat objectiva de la història, gràcies a les lleis de Memòria Democràtica. Especialment, per la tasca rigorosa i professional que han fet, i estan fent, diversos historiadors.
És curiós saber detalladament com el franquisme es va mantindre tant de temps al poder. Això és el que diversos historiadors estan proposant per a reflexionar. Una cosa és ben certa: la dictadura va començar i va acabar assassinant. Cal deixar d’usar eufemismes tot d’una, i dir obertament que foren assassinats, perquè el règim de Franco mai va ser un estat de dret. Per entendre millor aquella època caldrà etiquetar-la en tres diferents etapes i dintre de situacions i particularitats globals d’aquells anys. La primera, del 1939 al 1946; la segona, del 1946 al 1953, i la tercera, del 1953 al 1975. Potser aquesta darrera etapa va durar uns pocs anys més, perquè el «després del franquisme» sembla que no el tenien definit. Intentaré fer un recorregut per cada una de les diferents etapes, encara que siga en diferents parts.
La primera està molt ben definida. Eixíem d’una violenta guerra on la República va quedar derrotada pel feixisme. A més, en aquell moment les circumstàncies europees estaven capficades preparant un enfrontament per debatre globalment nazisme o democràcia. Ací, guanyador el franquisme de la guerra, es va dedicar amb cos i ànima a destruir l’empenta que havia deixat la República en la societat espanyola. I ho va fer a espentes i punta de pistola, al preu que fora, sense descartar crueltat i violència. Simultàniament, amb la mateixa agressivitat i inhumanitat, construir un nou ordre social netament feixista. Açò coincidix amb el clima hegemònic que aleshores hi havia a Europa, sotmesa a les garres del nazisme i feixisme. Això principalment, va marcar de manera traumàtica la «pau» de Franco durant aquesta primera etapa. La mateixa violència que va haver-hi als països on dominava el nazisme i el feixisme. Potser ací, a Espanya, la Guerra Civil va deixar un greu clima de violència i venjança que va ser utilitzada cruelment pel bàndol guanyador.
Començà l’1 d’abril de 1939 i vam haver de recórrer un llarg camí d’assassinats, terror, autoritarisme, depuracions, confiscacions, exili, desterraments, violacions i humiliacions de dones, robatoris de nadons, etc. Tot sota un règim feixista a imatge i semblança del que dominava Europa. Franco no havia de donar comptes a ningú més que a déu, el que li havia donat el càrrec.
Els guanyadors de la guerra havien de construir un nou Ordre feixista, que per això es rebel·laren contra la República. Però no podien construir-lo damunt de recialles republicanes. L’impacte democràtic que havia deixat la República calia reduir-lo a cendra. I ho feren a consciència: ciutat per ciutat; poble per poble; carrer per carrer; persona per persona. Tots passaren pel filtre feixista, tal com havien fet durant la guerra en cada poble que ocupaven. I ho feien sense cap mirament; com aquell d’utilitzar xiquets i xiquetes adolescents per delatar el que havien fet els rojos carrer per carrer. Per descomptat, aquesta primera etapa amb la complicitat de l’aparell de l’Església, que ja havia declarat legítima la rebel·lió i el feixisme en 1937. [Interessant conferència de Julian Casanova].
Les dades d’aquesta etapa esborronen, però cal incloure-les en el nou relat memorialístic i rigorós que fem amb comprovacions històriques que ens faciliten. Durant aquesta primera etapa va haver-hi 50.000 assassinats de republicans dissimulats amb judicis farcits de pantomimes que ara s’han anul·lat. A més, van sostraure immenses quantitats de propietats i van imposar importants multes als condemnats republicans. Partides no sempre fàcils de comptabilitzar perquè foren fetes fraudulentament o amb llenguatge carregat d’eufemismes que no sempre deixaven rastres. Tot amb el més pur estil de «botí de guerra». Allò que en les antigues guerres requisaven als vençuts. Un detall que fins ara ha quedat en segon terme perquè sempre s’ha donat preferència als patiments humans de tortures, humiliacions, exilis, presos, viudos i viudes, orfes, etc.
Fou una etapa destacadament cruel, on saltant-se totes les lleis internacionals i humanitàries, amb l’ajuda de la Gestapo, van extradir centenars de republicans per dur-los davant de la «justícia» franquista. Foren milers d’exiliats a França, que la Gestapo, els tornava a Espanya o als camps de concentració i extermini nazis. Citaré com a mostra tres ministres republicans que foren capturats: Lluís Companys (1882-1940), que fou diputat i ministre de Marina amb Azaña i també president de la Generalitat Catalana; Julian Zugatagoita (1899-1940), socialista, que fou ministre amb Negrín i també diputat, i Joan Peiró (1887-1942), un dels quatre ministres anarquistes. Franco, va proposar a Peiró l’organització del Sindicat Nacional Sindicalista (CNS), però, com que no va acceptar, l’assassinà a Paterna. També va estar amagat del govern de Vichy, Manuel Azaña, però, quan el localitzaren ja havia mort per malaltia. És sobrada i evident la bogeria feixista d’assassinar polítics elegits democràticament.
Va ser una etapa gestionada descaradament sense gens de vergonya, amb expropiacions fetes com el Pazo de Meirás a Galícia. Calia sembrar un clima de terror perquè tota la resta de persones estigueren callades i anguniades per la por. Un clima que no s’haguera pogut aguantar amb una Europa democràtica que no hi havia aleshores.
Tot canviaria quan els aliats enderrocaren el nazisme i feixisme el 1945. Espanya va quedar amb l’únic règim feixista representat per Franco amb el vistiplau d’Anglaterra, França, etc., guanyadors de la Gran Guerra. Els historiadors allarguen aquesta etapa fins al 1946 quan negaren l’entrada a l’ONU a Espanya amb el veto dels EUA. No solament el vetaren, també recomanaren a tots els països pertanyents a aquesta Organització que retiraren els ambaixadors de l’Espanya franquista. No solament això; a més, pel seu règim dictatorial prohibia que cap organització internacional acceptara l’entrada d’Espanya. Fou l’aïllament més greu i situació més delicada -en l’àmbit internacional- que va tindre mai el règim franquista en la seua dilatada carrera dictatorial i autoritària.
Tot va acabar l’any 1953 amb el Pacte de Madrid amb el «Tio Sam», que seguirem la pròxima volta amb la segona etapa.
