Fa més de trenta anys vaig ser testimoni de com una dependenta de la Casa de los Caramelos, la que està a tocar de l’Estació del Nord de València, humiliava el meu pare perquè se li havia dirigit en la llengua del país. Recorde la seua estupefacció i ràbia davant de l’actitud intolerant d’aquella pobra imbècil. Crec que per primera vegada, el meu pare, un jornaler del camp, copsava que en castellà no tan sols podien doblegar-lo els de «dalt», sinó que ser «valencià» tenia tan poca importància que una qualsevol desgraciada com ell se sentia amb legitimitat com per a obligar-lo a parlar de males maneres en castellà. Crec que seria convenient dir també que per al pare ser «valencià» volia dir parlar en valencià.
N’he patit unes quantes d’humiliacions com aquesta a què m’he referit. Durant els darrers anys fins i tot a Barcelona, una ciutat que s’ha omplert de locals i negocis regentats per estrangers als quals els importa un rave la llengua del país.
El retrocés social del català ací, en Manacor, en Alberic o en Granollers és una evidència que no admet discussió. Al retrocés per qüestions de prestigi cultural o per la pressió de les llengües fortes cal afegir, però, més que mai, aquest odi africà que hem de patir cada dia al carrer, o pitjor, a les institucions per part d’esgarramantes i ninots com l’extorero Barrera, el diputat Llanos o el mateix president Mazón, representants electes que també cobren els seus sous gràcies als impostos que paguem els valencianoparlants que, lluny de voler deixar de ser-ho, aspirem a ser tractats d’acord a tots els drets que ens emparen.
Durant els darrers mesos hem assistit a una persecució descomplexada del valencià per part de les nostres pròpies institucions com crec que mai no havíem viscut. L’extrema dreta espanyolista i castellanocèntrica se sent forta i estic segur que ha arribat al convenciment que és hora de fer net. Els nodreix l’odi.
Odien la llengua del país perquè en són uns analfabets. Mai no es dignarien a aprendre el valencià perquè el consideren una merda i perquè, a més, malgrat la seua ignorància no desconeixien que és la mateixa llengua dels inassimilables catalans a la seua idea casposa i autoritària d’Espanya. I, com siga, el fet de no saber dir ni el bon dia els deixa en ridícul sobretot en contextos on el valencià supera amb escreix els seus prejudicis. Vull dir que quan els qui l’usen no són gent senzilla o baixúrria.
A aquestes altures del ball pense que aquest personal ni tan sols tolerarien l’ús folklòric i marginal de la nostra llengua perquè mentre hi haja uns milers de parlants sempre hi haurà la possibilitat d’una transformació, evolució dels usos.
En aquest sentit el canvi ha estat qualitatiu. Tenim el Consell més castellà de la història recent de la Generalitat Valenciana amb un conseller de Cultura que és un enemic declarat del valencià i per extensió de tota expressió cultural que no siga la castellana. Estic convençut que ni Zaplana, a qui li interessaven més els rellotges d’or que la filologia i que en el fons, temia que algun dia una part de l’electorat pogués advertir la seua condició de murcià, no s’hauria atrevit a donar-li tant de protagonisme polític a algú com Barrera.
Mazón és una altra cosa. Per a l’actual president el país són només tres alegres províncies que giravolten a l’entorn de Madrid, la capital del planeta. El valencià, una rèmora que s’esllangueix lentament i que ja tindrà qui el soterre mentre ell es dedica a posar la Generalitat al servei dels interessos econòmics dels seus.
Malauradament, si s’han atrevit no és només perquè hi compten amb un suport electoral ampli, un electorat que no penalitza el desconeixement o les intencions exterminacionistes del valencià. Si van a totes és perquè enfront no s’han trobat encara amb una resposta civil articulada, potent, capaç d’impedir els seus objectius.
Les entitats valencianistes, els actors civils i polítics contraris a les conseqüències d’aquesta política d’odi haurien de reaccionar. No n’hi haurà prou amb unes quantes manifestacions reivindicatives o unes desenes d’articles. Caldran advocats, mitjans de comunicació, engegar siergies amb la resta de territoris de parla catalana. Ja fem tard.
