En el grup de whatsapp de la família, que es diu No teniu ni puta idea, el meu germà Gonçal, que es calfa molt el cap, preguntà: algú sap per què, en les pel·lícules, els independentistes sempre són els bons? Algú coneix alguna pel·lícula en què els dolents siguen els independentistes? Si les preguntes del meu germà no hagueren sigut retòriques, li haguera contestat una cosa que ell ja sap. Que si les pel·lícules no són espanyoles, en poques o en cap, els independentistes són els dolents, perquè els grans difusors del cine foren els americans del nord que van veure nàixer la democràcia en la seua Declaració d’Independència (1776). Una declaració que tothom hauria de saber que recull, per primera vegada, que tots els individus tenen drets inalienables, en termes de llibertat, igualtat i democràcia: els homes són lliures, iguals i independents. Evidentment, aquestes idees no es van quedar només allí i van ser molt importants en el desenvolupament dels drets humans i influïren en altres processos democràtics i en altres documents imprescindibles com la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa i la Carta de Nacions Unides, després de la Segona Guerra Mundial. I també, com no podia ser d’altra manera, en moltes constitucions actuals, fins i tot, en la Sagrada Constitució Espanyola, si li lleven la part del testament de Franco, que no es poca cosa. Per això, és fàcil trobar moltes pel·lícules que tracten sobre la independència de les nacions i presenten els independentistes com els «bons» de la història. Hi ha un fum de pel·lícules sobre la independència dels Estats Units, sobre el llibertadors llatinoamericans, sobre la guerra de la Independència espanyola, però també sobre les nacions oprimides a Europa i… Només us posaré l’exemple de Braveheart (1995), dirigida per Mel Gibson, que narra la història de Wiliam Wallace i la seua lluita per la independència d’Escòcia. En el segle XIV, els escocesos, viuen oprimits per les injustes lleis i els impostos excessius que els imposen els anglesos? No us sona el tema?
Ací, a l’estat espanyol, tenim de tot: els qui consideren «bons» els independentistes i els qui els consideren «dolents». Ho tenim així, perquè, com us he dit, en la Sagrada Constitució tenim bona part dels Drets Humans, però, també bona part del testament de Franco. No cal que us explique com n’hi ha una llengua que té molts més drets que les altres i… Per això, davant el debat actual de l’amnistia, uns estan a favor i altres en contra. Evidentment, no sóc fava i no m’oblide que hi ha qui s’hi juga la investidura. Però, els que poden defensar l’amnistia, ho poden fer, perquè és molt forçat convertir el fet de votar en un delicte. És estirar molt la maquinària jurídica, sobretot, després, de la pràctica del «a por ellos, oé, oé!». La llei no sempre és democràtica. ¿Us imagineu una dona que volguera divorciar-se, abans de la llei que legalitzà el divorci de 1981, ja en plena democràcia? Haguera volgut fer un delicte, però què fem en el dret? Per això, és molt fàcil d’assumir l’amnistia per als independentistes catalans encausats, perquè per molt que els diguen delinqüents i colpistes, tothom sap, en el fons, que intentaven exercir un dret democràtic que, diuen, que la llei no contempla. Si el govern de Feijóo depenguera dels independentistes catalans, que, per molt que diguen, no depén, tindrien amnistia i, fins i tot, acabarien demanant-los perdó. En la intimitat no sé què serien capaços de fer, perquè aquesta gent de la dreta espanyola primer vota, com ara, contra el divorci o contra el matrimoni homosexual i, després, es pensen que és obligatori.
