L’amic Jeremies Barberà continua enviant-nos, a alguns amics, articles de Fuster a través del WhatsApp. El darrer és un article sobre Nadal, com toca en aquestes dates. L’article, que porta per títol «S’acosta Nadal», pertany a la sèrie «Notes d’un desficiós» que l’escriptor de Sueca publicà al setmanari Qué y Dónde entre 1979 i 1984, en plena Transició. No fa molt, la institució Alfons el Magnànim els edità en la col·lecció Papers de Premsa que dirigeix Emili Piera. Són articles molt recomanables, perquè són els que més s’acosten al Fuster oral de les llargues nits del carrer Sant Josep de Sueca. Un Fuster impossible de recuperar. El paper en qüestió comença de la manera següent: «‘Per Nadal torrons’, Déu Nostre Senyor, vist l’error que havia estat la Creació com la conta l’Antic Testament, i li costa advertir-nos segles i segles, va decidir finalment enviar-nos el seu Fill per redimir-nos». Fuster no conta —no era el seu propòsit contar-ho— que els cristians no sabien, no saben, en quina data havia nascut el Redemptor. Va ser ja en l’any 379 quan se celebrà per primera vegada el naixement de Jesús. Com que no sabien la data en què va nàixer, en buscaren una que tinguera un simbolisme rellevant i la trobaren en la celebració romana del solstici d’hivern, en el «Dies Natalis Solis Invicte». Era una commemoració de la victòria del sol en el seu camí anual, per començar el seu retorn a la terra i portar-nos la calor i la llum que tan necessitem els humans per a la vida, d’ací el títol: «Dia del naixement del sol invicte». Aquest canvi cristià, el fet de situar el naixement de Jesús en aquesta data, no va ser una improvisació. L’església havia ja començat a desenvolupar un procés de cristianització de l’imperi i, situar el naixement de Jesús en una data tan significativa, era una molt bona metàfora: naixia un nou sol que vencia l’obscuritat i que, a partir del solstici d’hivern, els dies anaven fent-se més llargs.
Sempre ha hagut moltes maneres de celebrar Nadal. Amb tradicions nacionals diferents, però, fins i tot, maneres familiars o personals. El que passa és que la globalització ha fet molt per unificar els costums. Sobretot, el cinema americà ha influït moltíssim en la manera com celebrem Nadal. Jo he conegut encara un Nadal lliure de Pares Noels i sense el sopar familiar. Al nostre país, als nostres països, la celebració del gran àpat era el dinar del 25 de desembre, amb el putxero i les boníssimes «pilotes». Aquell dia —que n’eren tres— tenia importància perquè era el lloc i el moment en què la família es redefinia, en què es feien notar les absències i les noves incorporacions que alteraven l’ordre de les taules. Les estrenes eren una benedicció per als més menuts i, de vegades, també per als més grandets. Els xiquets visitaven els padrins, els avis i altres parents per felicitar-los Nadal. Els besaven la mà i arreplegaven els duros, les estrenes. Un costum que també ve dels romans. El mot prové de la deessa Strènia que, segons conten els sabuts, va ser molt popular.
Com he dit, per a la família, no era important el sopar de Nadal, perquè tothom sopava amb els amics. Més tard, quan s’instaurà el sopar familiar, el més important era el que passava després. Aquell dia, després de sopar, eixia tothom de festa, fins i tot els amics que vivien fora i només podies veure durant les vacances de Nadal. Aquella nit màgica passava de tot i s’acabava sempre en el mític Chelsea de Cullera que regentaven els germans Alex i Xavi. Era un lloc on es barrejava la música: Maria del Mar Bonet, Llach, Sisa, però també Bowie, Dors, Led Zeppelin, The Cure i, com no, Sarita Montiel, que tenia un altaret propi… El Chelsea no fallava mai i sabia barrejar ingredients antics amb els nous com J.V. Foix: «Ens exaltava el nou i ens enamorava el vell». El sopar de Nadal era una excusa per retrobar-nos, després, els vells amics. Com deia Fuster al final de l’article que comentava: «Celebrem el Nadal com podríem celebrar les Saturnals. I que el Cardenal de Borriana —‘Voici l’ennemei!’— faça la seua homilia. La recomanació plausible seria el no fer-li cas. Canteu, balleu, mengeu, emborratxeu-vos! «Jesús és nat. Al·leluia! Forniqueu! Al·leluia, valencians! al·leluia! I oblideu-vos de l’Estatut i les grotesques collonades de l’autonomia. Per Nadal Torrons». Fuster tenia més raó que un sant: aprofitem, que encara queda Cap d’Any!
