Quan viatge per les nostres terres, m’agrada obrir el llibre El País Valencià de Joan Fuster i fer-li una ullada abans de visitar l’indret que vull explorar. És molt il·lustratiu veure també les fotografies de Ramon Dimas, que ens permeten visualitzar la diferència entre com eren les coses en aquell moment de la història i com són ara. M’agradava, també, comparar-ho amb el llibre de Joan Garí Viatge pel meu país, però fa temps que no el trobe. No sé què he fet d’aquest llibre ni en quin racó de la meua biblioteca s’ha volgut amagar. És difícil que s’haja perdut, perquè no és un llibre petit. Segurament, l’hauré deixat per ací o a algú… Ja sabeu: coses que passen.
En aquesta ocasió, vull pujar a Penyagolosa per veure des dels miradors com «el penya-segat creix, robust i rígid, des d’un gros cim escarpat. La seva massa ciclòpia, tallada verticalment com un mur, s’alça amb una majestuositat que gairebé valdria la pena de qualificar de cosmogònica. La creuen estrats horitzontals, ocres, grisos, grocs, rogencs. El núvols s’apoderen amb freqüència del seu cim i semblen prolongar-lo més amunt encara». Aporte aquesta cita de l’entrada del llibre de Fuster que porta el títol de Penyagolosa. Fuster accedeix per les Useres i Atzaneta fins arribar a Vistabella on comenta que hi ha l’accés al cim més practicable. A més, s’entreté un poc en les divertides interpretacions etimològiques: «des de “penya-golosa” igual a “penya-colosal”, fins a això de “golosa” pres al peu de la lletra, en la seua aparença castellana, tot suposant que ho és molt per als botànics per la seua riquesa en espècies vegetals (encara que, en tal cas, els “golosos” serien els botànics, i la penya, “golosina”). La veritat és que, quant a colossal, indiscutiblement ho és». Ens convida a pujar-hi perquè diu que és un espectacle d’incontestable magnificència, ja que des de dalt es distingeix mitja geografia valenciana reduïda a l’escala d’un pessebre de saló. L’escriptor, però, sedentari i home de marjal com era, va desistir de comprovar-ho per ell mateix. Ens anima a veure-ho, però ell no ho va poder fer perquè no hi pujà. Va tindre la sort, però, de trobar-se l’estudiant, que ara és el protagonista de la novel·la d’Enric Roncero, La cucala, que li va resoldre el problema: «Quan l’estudiant digué que ell hi havia pujat feia només uns dies i que la vista era formidable, a l’escriptor se li obriren els ulls: si el xic li feia unes ratlles, podia estalviar-se l’esforç de la pujada i acomplir la missió sense suar massa».
No faré com Fuster i hi pujaré al cim, ja m’obligarà el meu amic Víctor Labrado, coordinador de La Veu dels Llibres, que ens acompanya al fotògraf Francesc Vera i a mi en la nostra missió, que no és altra que entrevistar Enric Roncero en el territori, en l’espai, dels seus llibres. Ja veureu el resultat, si en teniu ganes. A més, passejarem per on ens porte l’amic Enric i, si entra en els seus plans, visitarem Sant Joan de Penyagolosa, que és un lloc corprenedor. Allí, en l’hostatgeria, quan era molt jove, clandestinament, em pujaren una vesprada en un cotxe per fer-me una entrevista per afiliar-me al PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional). Recorde també un altre dia en el pati, que deuria ser en una reunió, amb Jordi Moners tocant la guitarra. Segurament, seria el temps en què estava traduint el Manifest der Kommunistischen Partei de Karl Marx, que edità i corregí Josep Palacios. Ja sabeu, cite de memòria: «Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s’han aliat, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en una sacrosanta creuada contra aquest fantasma. On és el partit d’oposició que no hagi estat titllat de comunista pels seus enemics que són al poder?»
