El meu amic Pere Marco em va comboiar per assistir a la XIV Jornada Joan Fuster, que se celebrava a Sueca en la casa de l’escriptor. Era el dia 23 de novembre i feia quaranta anys que el Conseller Ciprià Císcar promulgà la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià com a regal de natalici a Joan Fuster. «No cal inscriure’s», em va dir Pere. I era veritat. Els organitzadors van tindre la bona pensada de deixar que l’assistència fora lliure fins a completar l’aforament. Els qui volien acreditació sí que s’havien d’inscriure i assistir, com a mínim, al vuitanta per cent de les sessions. No era el nostre cas.
Normalment, vaig a Sueca a peu des de Riola, però, com que tinc el peu una miqueta fotut, vaig agafar la moto. En la moto no podia posar-me a les orelles una de les novel·les que escolte quan camine i no vaig tindre més remei que calfar-me la tòtina. El primer que em va vindre al cap va ser que anava a un acte que, segurament, no s’hauria pogut fer sense la —ara, més necessària que mai— col·laboració de la Universitat amb l’Ajuntament de Sueca. Necessària, si volem que la casa de l’escriptor continue sent un lloc privilegiat de resistència. De bon matí, per la carretera, pensava en la diferència que hi ha entre aquell Conseller que teníem en l’any 1983 i el vicepresident del Govern de la Generalitat i actual Conseller de Cultura, Vicente Barrera, que no té cap por de combatre a gairebé —ai!, perdó per la parauleta— tots els sectors de la Cultura. Com diu el meu amic Manel Joan Arinyó: «¿Com ha de tindre por d’enfrontar-se a la gent de la cultura, que és innocent i pacífica, si torejava bous de més de cinc-cents quilos?».
Com no podia ser d’altra manera, primer que res, havíem quedat a prendre café. Com a bons rojos que som —a banda de catalanistes que escrivim «gairebé» perquè ens dona la gana—, vam elegir una de les famoses tasquetes que hi ha vora el mercat. Eren els locals on abans anaven a llogar-se els jornalers del camp. Ara, ja no hi van els jornalers, però estan obertes al públic des de les sis del matí. Quan hi vaig entrar, el meu amic Pere ja estava assegut en la barra en companyia de Toni Lloret, que raonava amb un company d’estudis. «Això que parleu té més anys que la tos», els vaig dir, per tocar un poc els collons. Com que no van voler caure en la provocació, no em van respondre. Carregàrem el cos de cafeïna i ens dirigírem a ca Fuster, com havíem fet tantes vegades, però, ara, per sentir el que deien els acadèmics sobre la caducitat o no de l’assaig, una idea sobre la qual ja havia especulat Joan Fuster. «¿Aquest gènere literari, emblema de la modernitat podria deixar de tindre sentit en la societat del segle XXI?». La realitat, però, és que ara, quan estem ja en el final del primer quart de la centúria, l’assaig continua jugant un paper important en el món literari i editorial. «Però, serà així en el futur?». I d’això anava la jornada, d’interrogar-se sobre el sentit de l’assaig a hores d’ara i des de diferents perspectives.
Vam assistir a les tres intervencions que es feren durant el matí. A la d’Irene Langlet, (Universitat Gustave Eiffel): «Cinq fenêtres numériques sur l’assai au XXIé siècle», a la d’Ignasi Mareta (Universitat Pompeu Fabra): «Estímuls i biaixos de l’escriptura no assagística» i a la de Martí Domínguez (Universitat de València): «Un Voltaire de poble: l’articulisme de Joan Fuster» que va rematar amb la realitat del columnisme en el periodisme actual. En definitiva, va ser una bona manera de passar el matí i de saludar antics professors estimats que feia molts anys que no veia com Vicent Simbor i Miquel Nicolàs. I vaig raonar una estona amb Martí Domínguez que sempre he tingut el plaer de llegir, però que no coneixia personalment. No vaig tindre ganes de tornar per assistir a les intervencions de la vesprada, però no us penseu que va ser perquè no m’agradaven els ponents. No, no va ser ni pels ponents ni per les coses que anaven a explicar. Per a mi, l’acadèmia amb dosis molt petites, com sempre.
