Com que em menege prou pel nostre país, sempre tinc a mà El País Valenciano de Joan Fuster. Ara, gaudisc de la primera edició, en castellà, perquè el meu amic Manel Chaqués la va poder rescatar de l’anar per terra pels carrers del polígon industrial on es feia el mercat de Corbera i la va restaurar. La podeu trobar a IberLibro, si la voleu, però val un ou —si més no per a mi que soc pobret. La tinc també en català en l’obra completa, però no podia distreure’m amb les fotos de Ramón Dimas que ens fan veure el contrast entre el País Valencià que va poder passejar Fuster i el que podem passejar nosaltres, ara. Una diferència que, només en arrimar-te un poc a la mar, és brutal. Tenia també —no sé què collons haurà passat amb ell— el llibre Viatge pel meu país en què Joan Garí dialoga amb Fuster a través dels mateixos vuit itineraris de més de cinc-centes pàgines que va fer i escriure l’escriptor de Sueca. Garí va fer el mateix viatge als vint anys de la mort i als noranta del naixement de Fuster i rememorà el mateix viatge mostrant-nos com havia canviat el país en aquells cinquanta anys. A banda del text, també hi ha les fotografies de Joan Antoni Vicent que també tenen un diàleg molt fàcil d’entendre amb les de Ramon Dimas del llibre de Fuster. Hi pots comprovar les coses que han canviat poc, com ara, Morella, el Misteri d’Elx o… I els paisatges, com Peníscola, que han canviat molt i en què, com ara jo, trobe desolació.
Fuster comença com s’ha de començar: «Peníscola vol dir península, i el topònim no pot ser més just: un penyal superb, avançat sobre les aigües, que s’uneix al continent per un curt istme de sorra». Evidentment, l’istme ja no és de sorra, sinó de ciment, de construccions de tota mena de les que es fan a vora mar per als turistes. I ja no trobes eixa continuïtat entre «la roca pura i l’edificació militar» que ens oferia un perfil inexpugnable i desafiador.
Uns quants amics tenim la sort de visitar l’indret emmurallat acompanyats de Pepa Balaguer i Luis Vicen, que han dedicat molta part del seu temps a rehabilitar la fortalesa a través dels seus plans i projectes en el centre històric de Peníscola. Si teniu ganes, podeu consultar el seu llibre L’arquitectura popular de Peñíscola. Manual de restauració del centro histórico. Sentint les seues explicacions pensava en el pobre enginyer —gairebé esclau de Felip II— Giovanni Battista Antonelli que projectà les muralles renaixentistes. Però, conforme m’endinse o puge més amunt em trobe més antic, més endins de la història. Puge pels carrerons empinats fins reconèixer l’edificació més primitiva dels Templers, que van senyorejar el penyal després de la Conquesta. I com, més tard, en el segle XIV l’adaptaria a les seues necessitats de cort papal don Pero Martines de Luna, on va viure durant vuit anys. Coronat pels cardenals d’Avinyó, es tingué per papa legítim fins al dia de la seua mort. Ho va sacrificar tot per ser pontífex. Tots, però, el van deixar en l’estacada, fins i tot, aquells qui li devien els rangs i benediccions com ara sant Vicent Ferrer i el mateix rei Ferran d’Antequera.
