Encara que soc, com us vaig dir, un desertor de la terra, m’agrada passejar pel terme com un flâneur que es mira amb certa nostàlgia un món que va desapareixent poc a poc —o com un llamp, segons com es mire— per esdevenir un altre totalment diferent del que era. Supose, sobretot, per l’edat, que mai no tornaré a treballar dins dels camps de tarongers, dels melonars, dels dacsars o… En la marjal, pel mig del fangar, no he treballat mai. Només recorde un dia, quan era molt menut, que mon pare em portà a birbar arròs. Ignorant com era, vaig entrar al camp amb la corbella amb la mà i, en compte d’identificar la brossa roïn per arrancar-la amb la punta de la corbella, vaig anar cara l’arròs. Mon pare, quan em va veure amb una mata d’arròs en la mà, em va llevar la corbella i m’ho va explicar: «Es diu birbar arròs, però has de traure les males herbes». Només vingueren les segadores, mon pare es va desfer de les poques terres d’arròs que tenia i jo em vaig estalviar d’enfangar-me per traure les males herbes amb les sangoneres xuclant-me la sang i amb un sol que bada les pedres.
Tot això que us explique, no em va impedir, ahir, d’acostar-me a València, a la llibreria Fan set, per assistir a la presentació del llibre Nascuts del fang, de Víctor Labrado. Diuen que es pot viatjar a través de la lectura i tenen raó. També, sense entrar en el fangar, sense embrutar-nos, podem agafar la perxa i passejar per dalt de l’aigua o traure anguiles de les séquies. Labrado t’ho fa viure a través del seu llibre. Vaig reconéixer el protagonista del llibre en la Trobada d’escriptors de la Ribera. No sé si és o no un altre desertor més de la terra, però segur que no és ja aquell xiquet que, com a part de l’última generació nascuda a la marjal, va ser testimoni d’un món que, com diu Labrado, ja no podia durar: «Els canvis radicals i successius començaren a desfer el fràgil equilibri, antic de segles, que l’havia mantingut». Encara com hi ha qui crea una història sense ficció que ens fa reviure amb exactitud i veracitat com era la vida en l’Albufera a mitjan segle XX. Fa quatre dies: «El pare feia anar el barquetot a perxades llargues, dret, darrere de tot. Passaven les motes d’herbes altes, per enmig de la séquia. Ramonet anava ficat dins el buc, al buit que fa entre la proa i la pastera, mig plena d’aquell fang gris. Feia el fred humit de la marjal. Havien eixit de casa de bon matí. Ell anava ben embolicat en la manteta. Era de llana bona, suau, d’un rosa molt clar, sorprenent. Un color que no era el de la marjal».
No, el roig no era el color de la marjal, com no són tampoc, de la marjal, les actuacions, les obres que poden matar l’Albufera. No tenim nostàlgia d’un món en què es patia molt i en què es treballava de manera inhumana, però tampoc voldríem que l’Albufera en convertira en un clavegueram com a conseqüència de decisions desencertades, com ara, l’ampliació del port de València. Ho diuen els experts i caldria escoltar-los.
