A principi de tot, ja ho vaig escriure, no em va convèncer el Manual de resistència de Pedro Sánchez —encara em costa de creure del tot. No li reconeixia, a Sánchez, tantes virtuts, ni tanta intel·ligència, ni tanta astúcia. Perquè, entre d’altres coses, li va costar molt —moltes eleccions— adonar-se que el seu camí el tenia amb l’esquerra i els nacionalistes perifèrics. Vaig presenciar massa vegades com es deixava humiliar i com s’agenollava per suplicar a Albert Rivera que s’unira al seu govern. Tardà molt a comprendre qui eren aquells xicots que s’hi presentaven com a centristes: pura extrema dreta, sobretot, anticatalana. Li va resultar difícil entendre-ho, així com de reconèixer —no sé si ho ha acabat de capir encara— que no es pot romandre en silenci ni ser còmplice, quan els poders fàctics de tota la vida fan joc brut contra els independentistes o contra els de Podemos, contra els demòcrates. Només calia percebre que aquestes accions, dels de sempre, anaven contra la democràcia, com ara mateix. Ells mateixos, els dels PSOE, ara, diuen que van «a per ells». Hòstia!, no s’adonaren que van empresonar persones per posar urnes? Per voler decidir el futur del seu país democràticament. Humilment pensava que a Pedro Sánchez li ocorria el que el nostre Joan Fuster comentava sobre el Sócrates dels Diàlegs de Plató. Deu ser més o menys així, ho cite de memòria: «Amb els interlocutors que Plató li atribuïa a Sòcrates era molt fàcil ser Sòcrates». I la prova és que els «interlocutors», «rivals» de Sánchez, han desaparegut de l’escena política, han caigut en desgràcia. Els primers a caure van ser els que controlaven el seu propi partit. Van ser tan burros que li van proporcionar el millor relat per guanyar-se l’estima dels militants, de base, socialistes. Sembla increïble que Susana Díaz i tots els barons que li donaren suport no comprengueren que, si als militants socialistes els planteges la lluita de David contra Gloriat, David guanyarà sempre. I Susana Díaz digué adéu. Així com Mariano Rajoy, Albert Ribera, Inés Arrimadas (que m’ha costat recordar el seu nom), Pablo Casado, Pablo Iglesias i… No sé si hi ha algú més. Malgrat la joventut de la majoria dels seus contrincants, són ja tots cadàvers polítics, sobretot, per burrera. O tot ha estat fruit de la gran «resistència» de Pedro Sánchez? Vosaltres mateixos.
A banda d’aquestes batalletes, cal pensar que Pedro Sánchez deu ser un poc malastruc, poc afortunat. Li ha passat de tot i ha hagut de lluitar contra «els elements» com l’armada espanyola de Felipe II, en 1588. La diferència és que, malgrat les seues «desventures», que no han estat poques, ell resisteix: l’independentisme català que Rajoy envià a mans dels jutges; la irrupció de Podemos, Ciutadans i Vox, que entraren amb força a la política i que representaven uns «elements» totalment nous; la pandèmia, les erupcions volcàniques de la Palma, en 2021… I, ara, la DANA que ha afectat el País Valencià que, per desgràcia, ha protagonitzat el 41è Congrés Federal del PSOE, a Sevilla. Dic la DANA, perquè el PSPV no ha pintat fava. La revolta de la militància que portà Pedro Sánchez a la Secretaria General li donà el poder absolut. Des d’aleshores, ni la federació andalusa, ni el PSC, ni el PSPV tenen res a dir, perquè ho decideix tot Pedro Sánchez. Especialment, qui seran els candidats a la Generalitat Catalana i Valenciana, que són fonamentals per a la seua estratègia de mantenir-se en el poder. Tots els analistes diuen que qui guanya el País Valencià, guanyarà les generals. I, per això, ara, després de la nefasta gestió de Mazón en la DANA, els números no li ixen al PP. El PSOE no té números per a tirar coets, però els de Compromís estan contents. Veurem què passa, encara falta molt de temps, o potser no. No m’estranyaria que Pedro Sánchez convocara prompte eleccions i que no perdera. Potser, de veritat, siga un «resistent». Això és el que pretén, diu.
