Paraules per a una presentació

Dijous passat vaig fer la primera presentació del meu poemari En un món sense normes. Amb el permís del respectable reproduiré ara les paraules amb què m’hi vaig adreçar al públic.

«Jo no soc un poeta. Ja sé que és una manera estranya de presentar-se davant el públic el dia que li estàs oferint un llibre on les línies no arriben al final de la pàgina. Però escriure un llibre de poesies no et converteix en un poeta. Jo n’he escrit tres, en un interval de vint anys. 

Jo seria un poeta si tota o la major part de la meua producció literària l’haguera escrit en vers. Però dels quasi trenta llibres que he publicat des de l’any 1990, només tres –ja ho he dit- són de poesia. He acudit a la poesia, com a tantes altres coses, amb la sensació de ser-hi un impostor, amb la mirada fugissera i culpable del franctirador. 

Dit això –havent deixat les coses clares-, ara voldria explicar per a què he necessitat expressar-me en vers, quan el meu vehicle natural és la prosa (de ficció o –sobretot- de no ficció). Resulta que només he escrit poemes en un estat emocional molt concret. O, dit d’una altra manera, vull defensar que només es pot escriure poesia en un estat emocional particular. Per això un poeta no és un escriptor qualsevol. I per això jo, sense ser poeta, n’he hagut de fer. 

Els tres llibres de poesia que he escrit són Poema d’amor en dos temps (1999), Física dels límits (2001) i ara En un món sense normes, el volum que venim a concelebrar en el dia de hui. En un món sense normes s’assembla a Poema d’amor en dos temps en el fet que ambdós aborden l’experiència amorosa. Física dels límits, en canvi, vehiculava un cert desfici existencial i abordava dilemes escatològics. 

Amor i transcendència, doncs, són les dos emocions a què feia referència. Si ho pensem, són dos dels grans temes de la literatura universal, però per a al·ludir-los de la forma en què jo ho he fet en aquests llibres he necessitat –repetisc- estar immers en una nebulosa emocional molt especial. Eixos versos s’han escrit al marge de la raó, en laberints allunyats del cervell i més pròxims a uns altres òrgans corporals que també saben dir la seua: el cor, els genitals, els pulmons o el sistema limfàtic. Sabeu què diu la Viquipèdia? Escolteu: “Els vasos limfàtics són cecs, és a dir no tenen sortida. Absorbeixen part del líquid intersticial a través de les seues parets i el condueixen als vasos sanguinis per la seva comunicació amb les venes subclàvies”. Poesia pura…

Sobre què és la poesia o què n’hauríem d’esperar la millor definició li la vaig llegir a l’escriptor polonés Adam Zagajewski, tal com el cita Àlex Susanna al seu últim dietari, La dansa dels dies. És aquesta: 

“Una lleu exageració és, de fet, una bona definició de la poesia (…) La poesia és una lleu exageració mentre no en fem la nostra llar, perquè llavors es torna la nostra llar. I després, quan l’abandonem –perquè ningú pot viure-hi sempre- torna a ser una lleu exageració”.

Un dia de l’any 2022 vaig decidir presentar-me a un certamen poètic convocat per l’ajuntament de Nules. Eren els seus Jocs Florals, els únics que encara es conserven al País Valencià, com a relíquia estricta de la Renaixença. Els vaig guanyar. Estaven dotats amb una certa generositat i, des de feia poc, els publicava una editorial independent. I això em va acabar de convéncer, perquè no hi ha pesta major que un ajuntament editant llibres: acaben en un magatzem polsós, morint-se de fàstic, i no arriben a quasi cap lector.

Els llibres els han de publicar les editorials (i així i tot…). Han de viure la seua vida que, de tota manera, serà efímera. Ara un llibre ix al carrer i al cap de pocs mesos ja en desapareix. Només sobreviu en algun paradís tèrbol, que segons els entesos a vegades pren el nom d’Amazon i a vegades en té d’altres. Els escriptors ens hem avesat a ser comprensius amb aquesta mala vida de les nostres criatures. Si, a més, eres un escriptor prolífic, com em passa a mi, doncs pateixes més, i ja està.

Ara que parlava dels prolífics és el moment d’anunciar que, com s’ha retardat tant la presentació de En un món sense normes, s’ha ajuntat amb l’edició del meu pròxim llibre, un opuscle titulat La vida plenament viscuda que recull els meus escrits dels últims quinze anys sobre la magna obra de Marcel Proust A la recerca del temps perdut. Però això és o serà una altra història, i els lectors interessats poden acudir aquest 31 de gener a la Llibreria Fan Set de València, on presentaré tots dos volums.

…I amb aquestes divagacions anem passant la vida. Ja deia Fuster que “I morir deu ser deixar d’escriure”, d’on podem col·legir que viure, per a un escriptor, és ajuntar ratlles i pàgines, dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any rere any. Viure la literatura, explicar-la en classe (en la meua faceta de professor), llegir-la, avaluar-la, saborejar-la. Havia començat aquest escrit especificant el que no era. I és que és més fàcil definir-me pel que no soc que pel que soc. “Jo soc el qui soc”, li va dir Déu a Moisés. No voldreu, en definitiva, que tinga la petulància de corregir el propi Ésser Suprem…»