Este mes d’abril, el meu compte de Twitter haguera complit 10 anys, però com vaig contar ací, el vaig tancar en setembre. Des de llavors, m’he convertit en un observador extern de les xarxes socials i del món i he començat a publicar en este diari reflexions sobre les meues observacions. Com he contat a molta gent, la desvinculació directa d’eixe món m’ha tranquil·litzat, m’ha fet més reflexiu i m’ha donat més llibertat a l’hora d’expressar-me.
En les xarxes socials s’ha passat d’unes xarxes generoses que servien per informar i cridar a l’activisme o a la mobilització política, a una xarxa vanitosa que serveix per alimentar egos. Este canvi ha canviat fins i tot la comunicació política dels partits i de moltes entitats civils. En les passades falles, el balcó de l’Ajuntament de València i les seues instal·lacions tornaren a convertir-se en aparadors de polítics desitjosos de visibilitat de cara a les eleccions.
Però en l’era de la vanitat, ja no basta que la plaça et veja al balcó o en una portada d’un periòdic, ara es busquen fotos amb influenciadors per arribar a més gent, tindre més visualitzacions i obtindre més m’agrades. Compromís, per exemple, va apostar per portar influenciadors de TikTok, la xarxa dels més joves, a fer vídeos amb Ribó. Segons els experts en comunicació política o compol com els agrada dir a ells, una gran estratègia, a parer de qui estem a cavall entre la generació X i la mil·lennial, un trist sainet.
Els continguts polítics, sembla que ja no tenen massa interés, el que és realment important és arribar a tot l’univers virtual i per arribar tot s’hi val. L’estratègia es basa en el que jo anomene el muchofollow i ho pose en castellà-anglés, perquè fa servir el mateix raonament que la substitució lingüística, arribar a més gent. Els influenciadors amb més nombre de seguidors a l’estat espanyol són castellanoparlants i s’expressen en castellà en les seues xarxes. La idea era arribar al país del costat, per arribar després al nostre, sense saber el que realment arribarà, després de tant de viatge virtual.
Les relacions entre polítics i influenciadors segueixen un patró similar a certes relacions mutualistes entre els insectes que estudie al meu treball. El polític busca les visualitzacions i m’agrades que té l’influenciador i este el que busca és un contingut per als seus seguidors en forma de vídeo. Les dos parts haurien de guanyar per igual, però en realitat hi ha un parasitisme. El polític utilitza l’influenciador, l’exposa públicament i, quan ja no li aporta res, l’abandona. Fer això amb joves de 20 anys, em sembla cruel i deshonest. Però que ho facen polítics que es passen la vida parlant de salut mental, em sembla hipòcrita.
A una part dels influenciadors o dels qui busquen ser-ho els agrada anomenar-se «creadors de contingut». Creen continguts específics sobre una temàtica concreta per a compartir-los amb els seus seguidors. Davant d’això, la primera pregunta que ens hauríem de fer és sobre la definició de «contingut». Després hauríem de reflexionar sobre si alguns confonen crear contingut amb comunicar i si esta comunicació està ocupant d’una forma deslleial l’espai professional del periodisme i les ciències de la comunicació.
L’aparició d’estos «creadors» ha arribat com si d’una epidèmia es tractara. L’única eina que es necessita és un mòbil amb càmera connectat a internet i temps, molt de temps. Un creador que arriba a tindre un cert èxit amb un contingut, genera un altre creador que l’intenta imitar per a tindre el mateix èxit amb un altre contingut. L’objectiu és la fama! La mesura de la qualitat del contingut, desgraciadament, no es mesura amb paràmetres qualitatius, com podrien ser l’originalitat, l’aportació a la societat o la temàtica, es mesura quantitativament amb visualitzacions, m’agrades i seguidors.
En este escenari la creació de contingut es converteix en un concurs de popularitat. Per obtindre-la, presenciem aliances tribals, sobreexposició, acusacions i atacs. Tot ha de portar a més visualitzacions, més m’agrades, la validació del públic virtual i al remat guanyar diners si es dona el cas. De vegades, apareixen fins i tot concursos que demanen escollir el millor creador, alimentant encara més l’enfrontament i la competició. Es passa d’una creació altruista que fomenta compartir coneixement existent o generat a una creació tòxica i egoista que busca la popularitat i l’individualisme sense aportar res.
Al País Valencià, algunes entitats per la llengua han fomentat la idea de la «creació de contingut en valencià» basant-se, per desgràcia, en criteris quantitatius i no qualitatius. De la mateixa forma que han fet els polítics valencians durant les falles, s’han acostat a influenciadors amb un bon grapat de seguidors que en TikTok, Twitch, Instagram o YouTube s’havien fet populars entre els joves. Els han utilitzat per difondre campanyes pel valencià fins que estes han acabat i els han abandonat.
Està clar que no podem posar portes al camp a la creació. Com ja passa en altres àmbits, com l’esport o la música, en la creació en xarxes socials, el consumidor serà qui done visibilitat a un o a un altre contingut. En eixe procés d’elecció del consumidor poc hi podrem fer. Però, sí que hauríem de tindre una certa cautela des de les organitzacions polítiques i les entitats civils amb l’ús d’estos creadors i la seua exposició pública, ja que podria afectar-los personalment a la llarga.
A més, en una llengua minoritzada com la nostra, hauríem de gestionar i fomentar la creació de contingut des de les institucions i entitats per la llengua, tenint en compte criteris sociolingüístics. Evitant així folkloritzacions innecessàries, burles o estereotips, que si bé poden ser considerats graciosos pel públic general, són perjudicials per la llengua.
Caldria fer un pensament, abans que siga massa tard i ens trobem amb un cementeri virtual ple de cadàvers de creadors que volgueren ser influenciadors buscant fama i diners, i no arribaren mai a aconseguir-ho, perdent temps i salut. Si en qualsevol cultura s’ha de tindre cura d’este fenomen, en la nostra més encara.
