El líder més nefast de l’extrema dreta espanyola, Aznar, ha estat el primer a visitar la nova alcaldessa de València igual que hauria fet un governador militar de la metròpolis amb una colònia acabada de sotmetre després d’una llarga rebel·lió.
La batllessa, Maria José Català, li ha obert servicialment les portes de la Casa Gran quasi al mateix temps que els seus confrares acusaven Joan Ribó davant dels mitjans de comunicació d’haver-se’n anat rearmant el catalanisme de la ciutat amb subvencions milionàries. Català li ha regalat una reproducció del primer segell que es va editar a València el 1351 i un llibre de la Catedral de València a falta de tenir unes claus, uns quants caps de rebels i uns quants penons. La nova alcaldessa, que ja ha passat per can Geperudeta com van passar les triomfals tropes de Franco, ha culminat així uns dies de coentor extrema, l’única política que té al cap.
La visita d’Aznar –acompanyat d’un dels grans farsants de la política espanyola com és González Pons– és igual de simbòlica que d’insultant. Ha dit Aznar, l’expresident que va protegir Zaplana i tota la banda dels seus corsaris que ajudarà Català perquè València torne a ser un referent «nacional y internacional» contra la mateixa Barcelona. El neofalangista castellà s’ha reunit també amb el sector més reaccionari del camp valencià que li ha desempolsat veladament el Pla Hidrològic Nacional, una bogeria que deixaria seques les terres de l’Ebre, facilitaria la construcció massiva al sud d’Alacant i garantiria les subvencions europees als grans productors agrícoles del desert castellà.
El dia que Català siga investida alcaldessa entre els convidats ja s’hi conta que hi serà Santiago Abascal convertit possiblement en una caricatura fatxenda del Cid. L’acte promet pel que tindrà d’humiliació, revengisme i folklore feixistitzant en una ciutat que de bell nou tornarà a la grisor, l’exaltació buida i l’orgia del regionalisme més caspós.
Així mateix, en l’àmbit autonòmic Vox i PP ja han acordat frenar l’ensenyament del valencià suprimint tots els ajuts i enfortint la presència del castellà. Una font anònima i covarda –la majoria de les fonts anònimes en aquests contextos ho són de covards- ja ha dit que la castració de la llengua del país, «serà un mensaje para Cataluña y para todo el Estado». A molts catalans –valencians i balears també- potser l’amenaça els ve de nou, però en realitat és la mateixa ofensiva del nacionalisme espanyol contra tot el que és representa la llengua i la cultura catalana. Recordeu el melindrós d’Alberto Fabra el 2014 recordant a Aznar mateix en una conferència en FAES que el País Valencià era el «dique de contención a la expansión independentista» i com l’entrada d’un Govern d’esquerres i «protocatalanista» a la Generalitat valenciana podia representar una autèntica amenaça econòmica per a «todo el arco mediterráneo», Espanya i fins i tot Europa. Recordeu si voleu els escamots violents del GAV i les seues caceres, les bombes a Joan Fuster i Sanchis Guarner, la crema de llibres en valencià com havien fet als anys trenta els nazis, recordeu la persecució de les entitats valencianistes, la censura dels llibres de text a mans d’un Camps paranoic… No oblideu la penetració ideològica de Vox en els cossos i forces de seguretat, el clima d’odi que ha generat l’extrema dreta tota espanyola, la feblesa d’un teixit civil democràtic davant del monstre de la reacció.
Catalunya no entén el País Valencià i les seues giragonses polítiques. Ara potser tampoc entenen les Balears. No és, però, tan complicat d’entendre que uns territoris on una part importantíssima de les seues societats duen anys lluitant per la seua pervivència cultural i lingüística, capaços de generar unes inèrcies polítiques potentíssimes, siguen un maldecap per a l’espanyolisme més salvatge.
El País Valencià és una peça clau en el manteniment de l’estructura de l’Estat tal com la conceben els nacionalistes espanyols. Han d’impedir com siga que els valencians amb una consciència nacional aixequen el cap. El País Valencià és, òbviament, una peça de caça major per a l’extrema dreta espanyola. Mai no ha deixat de ser-ho. Avui ens tenen un peu al coll i se’n vanten i ho celebren. Però no és el final. Si més no el del valencianisme que, malgrat tot, sobretot malgrat als mateixos governs progressistes, no tan sols ha subsistit, sinó que ha estat capaç -amb tots els ets i els uts- de protagonitzar una certa rearticulació.
Vindran de nou les persecucions ja consabudes i les demostracions públiques d’histèria contra el fantasma dels Països Catalans, les reivindicacions grotesques del valencià com a dialecte de l’àrab del rei Mohamed de Marroc, les multes i les prohibicions. I com sempre els escriptors valencians, els músics, els líders valencianistes, les entitats civils en defensa de la llengua del país continuaran maldant per prevaldre davant d’una dreta assilvestrada capaç de posar un torero, a un sospitós de corrupció o a un maltractador al capdavant dels seus projectes polítics, uns valencians que odien profundament la llengua de March, Martorell, Villalonga, Fuster o Espriu.
Escrivia Joan Fuster amb la seua característica ironia en Nosaltres els valencians: «(…) No hi ha dubte que el provincianisme és debilitador (…) No sé si mai hi hagut al “centre” cap confabulació per dividir-nos: però és el sinistre furor jacobí que la nostra divisió ha de beneficiar. La unitat del País Valencià, intacta en el seu fons econòmic i cultural, no té sinó un reflex insuficient en el pla de la consciència. O el reenfortim, o caurem en la més insoluble de les disgregacions (…)». L’advertència no pot ser més severa i sense dubte no tan sols aplicable als valencians. Reenfortir-nos o disgregar-nos.
