Ni cent dies han calgut per a comprovar fins a quin punt havia de ser de corrosiva per al país una victòria «regional» de la dreta en un context de rearmament de l’espanyolisme més furibund que tant recorda els frares trabucaires, violentament aixecats contra la Il·lustració i a favor de mantenir una Espanya de creus, cilicis, flagel·lants i inquisicions.
Els valencians tot solets sense ajut de cap règim teocràtic ni potència estrangera han posat al capdavant de la Generalitat un fill polític de l’ínclit Zaplana. Un tipus que no ha treballat en sa vida, analfabet crònic en la llengua del país i que segurament no deu saber distingir la silueta de la ciutat de Morella de la de les runes del Machu Picchu.
Per si encara no fora poc, aquest president no ha tingut cap problema a l’hora d’envoltar-se de personatges foscos directament vinculats a negocis privats, com és el cas del multimilionari conseller de Sanitat, Marcial Gómez, que acaba d’obrir la veda perquè l’administració valenciana es convertisca en una enorme maquinària de facilitació a proveïdors i quiosquets amb l’excusa de l’eficiència. O com la del torero Barrera, que per pur fanatisme espanyolista i anticatalà ha renunciat a més d’un milió d’euros apunyalant econòmicament el malmès sector de l’audiovisual valencià.
Com no podia ser d’una altra manera, en l’àmbit del poder local es reprodueix l’esquema del Consell i els borinots com el regidor de cultura de Borriana, Albiol, campen a plaer.
Tot aquest tinglado té al seu darrere una estructura mediàtica militant, depenent i rabiosament indecent que intenta fer passar una qualsevol associació de nacionalistes espanyolistes amb mitja dotzena de membres contra l’ensenyament del valencià a les comarques del sud en una marabunta d’heroiques famílies contra la suposada persecució del castellà.
I malgrat tot, el muntatge de la dreta és sòlid en la mesura en què s’assenta sobre els ciments d’un Estat amb una ideologia nacional escorada als seus plantejaments i un país que amb dificultats es creu el seu autogovern i que com la resta de territoris de parla catalana assisteix impassible a la seua assimilació cultural i lingüística.
Vuit anys de governs progressistes haurien pogut ajudar a l’articulació d’un conglomerat de comunicació valencià en comptes de continuar nodrint les empreses de sempre, reproductores infatigables del relat ideològic del regionalisme ben entès o, encara, de les posicions ideològiques més retrogrades.
De l’estructura política d’aquells governs queda ben poca cosa. Com d’habitud els uns esperen el seu torn per a accedir al poder confiats en l’inici d’un cicle polític més favorable. Els altres, desorientats, semblen abocats a una existència precària si no és que renoven lideratges i siguen capaços d’arrossegar de nou desencants i damnificats morals a causa d’anys de realpolitik.
Després hi ha els centenars de ciutadans que no voten les dretes, els que tenen por d’una escalada reaccionària i, també, una xarxa modesta d’entitats valencianistes que massa sovint s’ignoren les unes a les altres i que en alguns casos han restat desacreditades per haver-se subsumit o confós amb les estructures del poder allunyant-se de la seua funció crítica.
No acaba de ser una catàstrofe perquè, de fet, en molts sentits, és la mateixa catàstrofe de sempre, la d’un país on –com denunciava Joan Fuster– els nacionalistes no alcen un gat del «rabo».
Als vuitanta, milers de valencians tot reprenent els esforços del valencianisme de postguerra reelaborat per Fuster van intentar contra les renúncies de l’esquerra i assetjats per la violència blavera que atiava la dreta, desvetllar una consciència col·lectiva. L’esforç no va ser en va. Sense aquella persistència ni tan sols podríem somiar amb la tímida recuperació pública de la nostra llengua malgrat tots els obstacles.
Als noranta i durant dues llargues dècades la dreta va espoliar el país i va fortificar el seu discurs regionalista.
El parèntesi de vuit anys, ja ho hem dit, no va ser suficient perquè el retorn de les dretes haja arribat com una pedregada.
El context sociopolític no ajuda: desigualtat, depredació del territori enmig de la crisi climàtica, globalització i crisi econòmica… El deteriorament podria produir-se de forma molt ràpida.
Dit això, no soc dels que crec que el PP i Vox s’eternitzaran en la Generalitat però tampoc soc massa optimista sobre l’evolució cultural, econòmica i lingüística del País Valencià si no és que el valencianisme civil fa un plantejament seriós de les seues relacions entre ells i, sobretot, de les seues estratègies en l’àmbit de l’activisme. Les mobilitzacions més o menys simbòliques, més o menys exitoses sense uns equips solvents de juristes darrere que donen un sentit a la protesta i miren de corregir les agressions vinguen d’on vinguen en els tribunals, només són una molèstia per a una dreta que lluny de fer cap concessió redoblarà els seus esforços per aniquilar els seus adversaris. No hi ha temps a perdre.
