Hui, 28 de juny, és un dia doblement especial. Primer, és l’aniversari d’una bona amiga i companya (Rosa, per molts anys!) Segon, és el Dia Internacional de l’Orgull LGTBIQ+, i totes les persones que ens allunyem de l’heteronormativitat tenim un motiu per a celebrar-lo. És evident que hi hem avançat molt en els últims anys, però no és suficient. Queda molt camí per recórrer encara. Desitgem que arribe un dia en què no faça falta festejar res que tinga a veure amb la nostra orientació sexual, però mentre això passa, necessitem continuar denunciant tots els atacs contra la nostra manera intrínseca de ser, com els recents del Partit Popular i Vox a casa nostra, que se sumen al cúmul d’escàndols que atresoren en només un any de govern i que fa que estiguen cobrint-se de glòria. Vegem-ho.
La Conselleria d’Educació dirigida pel meninfot de José Antonio Rovira ha retirat dues guies d’educació sexual LGTBIQ+ que estaven penjades en el repositori de recursos virtuals per a la igualtat i la convivència en les aules de l’esmentat departament. Parlem de la Guía de educación sexual integral. Una propuesta para la formación profesional i del material Els nostres cossos, els nostres drets. S’acosta l’Orgull i el conseller del ahí ma pillao les en lleva, les amaga de la mateixa manera que voldria ocultar-nos a tot el col·lectiu. Això també és homofòbia, perquè no estan permetent que els centres educatius puguen accedir a continguts que parlen de diversitat, de persones que es diferencien de les normes i identitats de sexe i de gènere dominants i majoritàries. Eixa és la llibertat educativa de la qual s’ompli la boca la dreta i l’extrema dreta valencianes? Em pixe de riure.
Veten guies docents, o pel·lícules de la mediateca de Borriana com Barbie i 20.000 espècies d’abelles, però també tota la secció específica LGTBIQ+ de la biblioteca municipal de Torreblanca (la Plana Alta) sense previ avís. La regidora de Cultura d’aquesta localitat castellonenca, del PP, n’ha fet desaparéixer els llibres sobre diversitat sexual i familiar. El poble ha passat de ser el primer del País Valencià que es va adherir oficialment a la Xarxa Estatal de Municipis Orgullosos a no celebrar cap acte que promoga la igualtat i la no discriminació de les persones LGTBIQ+, i a censurar tota una temàtica en un centre públic que l’única cosa que fa és promoure valors d’inclusió i respecte a la diversitat i construir una societat més justa i igualitària. És per a cagar-se i no torcar-se.
No m’estranya gens que, davant aquestes polítiques de retallades dels drets del nostre col·lectiu i, sobretot, del segrest del projecte dels Gay Game 2026 per part de M. José Catalá i de Carlos Mazón, la Fundació València Diversitat, Lambda, Avegal i Dracs hagen anunciat fa poc la retirada definitiva en l’organització d’aquest gran esdeveniment. Durant els últims anys, aquestes entitats han treballat de valent per tal de preparar uns jocs inclusius, diversos i respectuosos amb els valors i els drets de la comunitat que representen. Però ara, de sobte, aquesta estructura original ha sigut substituïda per un comité organitzador creat ad hoc per part de l’Ajuntament de València, la qual cosa permetria al consistori tindre un control ferri sobre qualsevol aspecte del torneig i sense l’obligació de considerar l’opinió o el vot de la resta de membres participants. Tot per al poble, però sense el poble. Increïble i lamentable.
No solament això. Algunes d’aquestes associacions també denuncien retallades en campanyes i serveis d’assistència a aquestes persones, amenaces i atacs directes a algunes entitats del col·lectiu, i l’intent per part de l’Ajuntament del Cap i Casal de controlar i polititzar la desfilada de l’Orgull com una maniobra de blanqueig rosa (pinkwashing) de les seues polítiques. En aquest sentit, cal destacar l’estrepitós fracàs pel que fa a l’assistència de persones a la revetla de Sant Joan de la setmana passada amb la lectura del pregó i la festa posterior organitzada per la corporació municipal amb la col·laboració de la Generalitat i la Diputació. Per no parlar de la negativa de l’alcaldessa popular a posar la bandera multicolor al balcó de l’Ajuntament, que justifica mesclant homosexualitat amb malalties com l’ELA, l’alzhèimer o el càncer, i amb un rampell sobtat d’ecologisme per ser d’un material poc verd. Verd de Vox, voldrà dir. Els seus arguments sí que són de plàstic, però de plàstic roín, tòxic i nociu. Altra vegada tornem a ser malalts i invisibles per al PP! Quan un ja pensava que Ayuso, Cayetana Álvarez de Toledo, Rocío Monasterio o la italiana Meloni eren insuperables, apareix la torrentina i ens confirma allò que ja sospitàvem: que és ben curta de gambals. I és que, en realitat, volen mostrar-se com a simpatitzants de la comunitat lèsbica, gai, trans, intersexual i queer, i donar una imatge progressista i moderna per tal de millorar la seua mala reputació en aquests temes quan realment tots sabem que són els de «una manzana y una pera nunca pueden dar dos manzanas», Ana Botella dixit, o els qui van recórrer la Llei de matrimoni igualitari contra el Tribunal Constitucional. El llop muda les dents, però no els pensaments.
Davant aquest panorama de retrocés palmari en matèria de drets ja assolits, l’arma més potent amb la qual podem actuar és l’educació, que, en paraules del cèlebre filòsof Miguel de Unamuno, és l’únic instrument d’humanització de la societat i de dignificació de l’existència humana. Cal més educació perquè energúmens com el president del Parlament de les Illes Balears no esgarre fotos de dones comunistes com Aurora Picornell (la Pasionaria mallorquina) i les germanes Pascual, conegudes com les Roges del Molinar, que van ser afusellades el 5 de gener de 1937. Quin espectacle més execrable, intolerable i vergonyós. Agressivitat, fúria i hostilitat per part de qui hauria de donar exemple. El comportament d’aquest representant públic, ben probablement constitutiu d’un delicte d’odi, vulnera la seua obligació de guardar les formes i respectar les institucions. El nivell polític de Gabriel Le Senne està on va acabar la foto, per terra. Això és ser democràtic? Ah, no, que Ayuso diu que a la democràcia li queden dos telediaris, i per això, abans de la fosa en negre, de l’apocalipsi final, ha convidat Milei per donar-li la medalla internacional de la Comunitat de Madrid. Ni entrenant-se pot ser més patètica l’amfitriona del despentinat argentí. Però, què haurien dit Feijóo o Abascal si la foto haguera sigut de víctimes d’ETA? Aquests fanàtics nostàlgics del Ministeri d’Educació Nacional volen que oblidem tot el que va passar entre 1936 i 1975, però això és i serà impossible. Des de Vox asseguren que les lleis de memòria democràtica estableixen qui van ser els bons i els roïns durant la contesa bèl·lica. No, no és veritat, però els fets històrics són els que són: els primers van ser les víctimes de la Guerra Civil com la sastressa palmesana i l’espartera i la modista gabellines del retrat esguellat per aquest salvatge que, sorprenentment, ni ha dimitit ni ha cessat en el càrrec, i els segons van ser els assassins, alguns dels quals són avantpassats dels actuals dirigents dels partits blau i verd.
Òbviament, al president del Parlament balear tampoc no li agraden les lleis que defensen la diversitat sexual i afectiva en plena llibertat perquè considera que l’adoctrinament en aquesta matèria està elevant el percentatge de xiquets homosexuals, bisexuals i transsexuals. Enguany penjarà la bandera de l’arc de Sant Martí en el Parlament tot i considerar-la un símbol divisori que representa un lobby, i acusa el PP d’una traïció en tota regla per votar a favor de col·locar-la en la façana de la institució. Atenció, aquest és el senyor que ha dit coses com «solo hay dos sexos, el género está bien, en las tiendas», «bloqueo a todos los anunciantes con banderita LGTBI» o «por eso las mujeres son más beligerantes, porque carecen de pene». Misogin, homòfob, bífob, trànsfob, xenòfob, negacionista del canvi climàtic, antifeminista, antiavortista, antieutanàsia, antivacunes i anti tot. Ah, i franquista declarat. Quina joia! Més primitiu que un orangutan.
Acabaré amb unes paraules que ja he fet servir en altres ocasions en escrits reivindicatius com aquest i que, malauradament, toca repetir-les. No permetrem ni un pas arrere en les conquistes assolides des d’aquell 28 de juny de 1969 al barri de Greenwich Village de Nova York en matèria d’igualtat afectivosexual per part de les persones no heterosexuals. Aquells disturbis són el punt d’inici del moviment en defensa dels drets de les persones homosexuals, bisexuals i transsexuals, i per això, cinquanta-cinc anys després, encara hem de continuar eixint al carrer en massa per mostrar al sector polític més conservador i reaccionari que som ben visibles i que no consentirem retrocedir gens ni miqueta en allò que tant ens ha costat d’aconseguir. Per aquesta raó, les guies docents han d’estar penjades en el repositori educatiu de la Conselleria, les pel·lícules han de ser comprades per a la mediateca de Borriana i els llibres de la secció LGTBIQ+ han de tornar als prestatges de la biblioteca de Torreblanca d’on no havien d’haver desaparegut mai. L’homosexualitat és normal, existeix des que el món és món; els anormals són els qui la criminalitzen. El nostre amor no fa mal a ningú; el seu odi, sí. Bon Orgull!
