Els currículums dels candidats són un poema. Més aviat un cantar de gesta. Un amic meu el tenia de tres folis com a mínim. Havia cursat estudis i s’havia graduat en totes les branques del saber. Ara bé, quan va eixir la llei que permetia perseguir penalment els candidats que mentien en els mèrits, l’extensíssim currículum quedà reduït a un quart de línia: diplomat en turisme.
N’hi ha un altre que ja li’l faig jo: caçadots. Cal estar ben espavilat, eh! Tots no serveixen. A més de cleptòman i un poc pederasta, és també campió mundial de la malícia i de la calúmnia. Qui no el conega que el compre.
La capacitat escriptural dels candidats sol ser penosa. En fi, de la mateixa manera que tots no podem ser cirurgians, alguns no són capaços d’escriure tres ratlles seguides amb sentit.
És millor escoltar-los en els mítings, on el geni creatiu els brolla amb més generositat.
El discurs més impactant que he sentit al meu poble, dubte que arribara a la desena de paraules. Escolteu-lo:
–Embusteros! La barca, la barca… Embusteros! La barca… Embusteros! Embusteros! Embusteros! La barca.. Embusteros! Embusteros!
És clar que no tenia deu paraules. Ni cinc. Tres i va que es mata. Ara, calia veure la posada en escena. El portentós orador cridava, s’engargussava, se li unflaven les venes del coll, alçava els braços, tancava els punys, grunyia… L’auditori era en èxtasi. Li aplaudia, l’ovacionava.
Es devia haver begut deu cassalles com a mínim abans de pujar a l’escenari.
–Embusteros!
Guanyà per majoria absoluta.
Aquest flamant orador havia sigut condemnat a mort als pocs mesos d’acabar-se la guerra. L’acusaren d’haver violat tretze monges en una sola nit. És evident que no era supersticiós.
La bona qüestió és que li van commutar la pena màxima per cadena perpètua i als sis o set anys l’alliberaren.
En un tema tan delicat com la violació no faré acudits, però donaria el que tinc i el que no tinc perquè algú m’explicara fidedignament què passà la nit d’autos. També com es desenvolupà el judici i quin cúmul de circumstàncies es donaren perquè isquera tan ben lliurat. Fins i tot, com a curiositat intel·lectual –res humà no m’és aliè-, m’agradaria saber què menjava i què bevia per estar tan sobrat.
