És evident que, si al poder no li poses límits, passa el que ha de passar. La dita diu que, si dones a algú el dit, es prendrà el braç sencer. Per això, les persones del segle XVIII inventaren la Il·lustració, per evitar els abusos de poder. Ja sabeu: Voltaire, Rousseau, Montesquieu i… Van incentivar l’ús de la raó i la crítica, els drets humans, el contracte social, la separació de poders… Tot una sèrie d’idees que, afortunadament, continuen influint en els pensaments polítics actuals i en els esforços que es fan encara contra els abusos de poder que són un perill imminent, que s’acosten i que estan més a prop cada dia. Només heu de fer una ullada a les coses que diu i vol el president Trump i a alguns quants més de més a prop i sabreu de què parle.
Dic això, perquè llegint L’anell del Nibelung, d’Amadeu Fabregat, que és una novel·la que vol assajar sobre tots els pals de la baralla, sobre molts dels temes que importen a l’home actual, m’he trobat un exemple d’abús de poder que trobe molt divertit (per qualificar-lo d’alguna manera) i que me n’ha fet recordar altres que havia llegit i que, per una raó o altra, m’havia anotat. Fabregat conta que, després d’un centenar d’assajos, l’estrena de Tannhäuser, a París, mereix ocupar el primer lloc entre els episodis més deplorables de la història de la música. “La intendència del teatre pregà a Wagner que, per seguir amb la tradició del coliseu, posi un ballet al principi de la segona part. L’argument és força curiós, però d’allò més fàctic, perquè els aristòcrates del selecte Jockey Club tenen el costum d’arribar a l’òpera amb el primer intermedi, després de sopar i esperen com qui espera les postres la presència de les seues amants del ballet que enceta el segon acte. És un suggeriment imperatiu que Wagner refusa indignat, i que qualifica com a propi d’un bordell”.
Quan vaig llegir l’anècdota, no la vaig trobar estranya, perquè, quan vaig entrar al San Carlo de Nàpols, vaig recordar una escena que també em va fer pensar en els abusos del poder. San Carlo és un dels teatres de l’òpera més famosos i prestigiosos del món que compta amb una arquitectura en línia amb les altres obres borbòniques de l’època, com els grans palaus que volien ressaltar la condició de Nàpols com a gran capital europea. Stendhal va dir que era la catedral de l’òpera i que li enlluernà els ulls i li segrestà l’ànima. A Stendhal li segrestà l’ànima, però Ferran I de les Dues Sicílies, també anomenat Ferran III de Sicília i Ferran IV de Nàpols, s’hi divertia molt més en les representacions d’òpera. Diuen que li agradava assistir als espectacles i sembla que gaudia perquè cantava les cançons, cridava i, sobretot, menjava com un fastigós. No seia mai en la seua llotja, sinó que sovint n’expropiava alguna de més amunt, cosa que honorava els propietaris: consideraven un privilegi i un senyal de confiança que el rei els ocupara la llotja. En una estrena d’una obra de Paisiello, la darrera nit de Carnaval, el rei havia demanat macarrons que, immediatament, empastifaren l’ambient amb una sentor d’oli, formatge, all i salsa de bou. La sentor tenia tant de cos que tallava l’aire. Els veïns de la seua llotja no al·lucinaven perquè estaven acostumats als capritxos i les excentricitats del monarca. Quan n’havia menjat prou, agafà els macarrons i els llançà amb les dues mans a la gent que hi havia a sota. El personal no va protestar. Ni tan sols es va enfadar en veure’s els vestits tacats. Tot el contrari, la majoria ho consideraven un honor, un signe del favor reial, poder gaudir de la pluja en forma de pasta. Fins i tot, diuen, que alguns espentaven els altres perquè els n’arribara un poc i menjar-ne.
No sé vosaltres, però l’escena jo me la imagine perfectament protagonitzada per més d’un polític actual. Tampoc no sé si el corrent autoritari i d’extrema dreta que sembla que ve per a quedar-se una bona temporada acabarà amb els valors de la Il·lustració, però, si ho fa, ja sabeu que retornaran els abusos de poder d’aquests tipus. Però, alerta! Aquestes són anècdotes divertides dins dels teatres de l’òpera. Ja sabeu què passava i com les gastaven en els carrers i en el treball. I també sabeu com venen les coses ara. No vull posar exemples. Ja ho he dit al principi: si a aquesta gentola que ve ara i vol ser autoritària els donem el dit, es prendran el braç sencer.
