Hi ha declaracions, també decisions, de dirigents polítics de dreta o ultradreta del tot forassenyades, surrealistes, de pel·lícula de García-Berlanga, amb tots els meus respectes al gran cineasta valencià. Són manifestacions contradictòries, algunes molt sorprenents, que em deixen estupefacte i que, al meu parer, demostren la incoherència del seu argumentari. En són tantes últimament que no podria recollir-les totes en aquest text, i per aquest motiu només em centraré en les més incongruents i que més m’han cridat l’atenció per esperpèntiques i enfollides. Vegem-les.
Comencem, com no, amb el gran mestre en la matèria. Situem-nos a l’estiu del 2022, Ximo Puig governava el País Valencià i Carlos Mazón era el president de la Diputació d’Alacant. Un gran incendi assolava Begís (l’Alt Palància) i un tren amb quaranta-nou passatgers va estar a punt de travessar-lo. L’aspirant a Molt Honorable recordava al de Morella que les emergències de la Comunitat són responsabilitat de la Generalitat Valenciana: La máxima responsabilidad según el Plan de Emergencias en la Comunidad Valenciana la tiene la Generalitat Valenciana, y me refiero expresamente al aviso que había que haberse dado con respecto a que ese tren jamás tenía que haber salido […] ¿Qué pasa con las responsabilidades políticas? Porque es que parece que desde que gobierna Puig parece que las responsabilidades políticas han dejado de existir, y las responsabilidades políticas existen. Y el máximo responsable, porque es un asunto de la máxima gravedad, es el presidente de la Generalitat. Apoteòsic! Beneïda hemeroteca! Senyor Mazón, s’ha mirat vosté a un espill alguna vegada? No per a vore la lletjor de les seues faccions, sinó per a substituir Puig pel seu cognom en les anteriors paraules eixides de la seua boca i assumir d’una vegada la seua responsabilitat política, moral i judicial en la catàstrofe del 29 d’octubre.
El següent destarifo escora cap a la dreta de la dreta. El magnat nord-americà que viu a cavall entre la Casa Blanca i Mar-a-Lago a Florida acaba de donar una treva de tres mesos a la seua idea suïcida d’establir, urbi et orbi,uns aranzels descomunals fins i tot als únics habitants, els pingüins, de les illes Heard i McDonald, un territori australià prop de l’Antàrtida. Doncs bé, Santiago Abascal va aplaudir la mesura i va dir que entenia i respectava aquestes taxes al camp i als productes espanyols. Això, per a ell, és defendre la nació de la guerra comercial que ha iniciat aquest vell xaruc que necessita quinze minuts per a llavar-se els cabells daurats i per això ha aprovat recentment un decret amb què ordena augmentar la pressió de l’aigua de les dutxes. Imagine que ara és quan els agricultors, els ramaders i els viticultors de la polsereta a la monyica que tant van protestar contra el Govern socialcomunista de Perro Sánchez s’alcen contra San Diego Oubiscal, pronunciat a la manera de Trump, però crec que serà que no. Allò que ja no tinc tan clar és si el sector agrícola afectat rebutjarà l’ajuda dels 14.100 milions d’euros de fons públics que ha mobilitzat l’executiu. El nostre Cid Campeador és, en realitat, un botifler, un traïdor que col·labora amb els enemics del seu país, un vendepatrias com diria hui en dia el cèlebre Antonio Machado, que durant la Guerra Civil va escriure una carta al seu amic el novel·lista rus David Vigodski en què li explicava que en España lo mejor es el pueblo. Siempre ha sido lo mismo. En los trances duros, los señoritos invocan la patria y la venden; el pueblo no la nombra siquiera, pero la compra con su sangre y la salva. Quasi noranta anys després, aquestes paraules continuen ben vigents.
A propòsit d’això, Mazón va viatjar fa poc a Brussel·les per a exigir a la Unió Europea fermesa i unitat davant els aranzels de Trump mentre que a casa nostra pacta amb Vox per tal de traure endavant uns pressupostos miserables que fan vergonya. Es pot ser més patètic? Parlant d’ajudes, el susdit socorre amb 300.000 € la Fundación Toro de Lidia i consigna 150.000 € més per a la divulgació de festejos taurins mentre que el santvicenter Rovira ha tornat a traure la motoserra de cara al curs que ve i llevarà, per exemple, dos professors i mig de Valencià en l’Escola Oficial d’Idiomes d’Alacant. Per no parlar del 25% de retallada (997.360 €) en el capítol 1 de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua corresponent a les despeses de personal, o la rebaixa superior al 44% (prop de 400.000 €) en el capítol 2 destinat a les despeses corrents. Aquesta gentola menysprea la senya d’identitat més preuada del poble valencià, la llengua pròpia, mentre que reparteix diners a dojo per a menesters com els bous i perpetua l’aberrant maltractament a aquests animals. Perquè després diguen que no són els hereus del franquisme…
D’altra banda, el passat 2 d’abril dos bombers van morir i altres tants efectius van resultar ferits de gravetat mentre intentaven apagar un pavorós incendi en un garatge d’Alcorcón provocat, segons sembla, per la bateria d’un cotxe elèctric. Aquella mateixa nit, en ple dol i sense personar-se en el lloc dels fets, Ayuso se’n va anar a la semifinal de la Copa del Rei en el camp de l’Atlètic de Madrid. El futbol, per a ella, era més important que la faena d’aquests herois que van perdre la vida intentant salvar la dels altres. Als madrilenys, mentre no els tanquen els bars… Recordem que Esperanza Aguirre, el 2010, va voler privatitzar el Cos de Bombers de la Comunitat de Madrid, i el 2011 va dir que treballaven un dia de cada sis, i que era un privilegi tindre una faena fixa en un país amb sis milions d’aturats. Nihil novum sub sole, que dirien els romans. L’any 2012, Ana Botella se’n va anar a un balneari de luxe a Portugal en plena crisi per les morts del Madrid Arena, i Carlos Mazón dinava tranquil·lament en El Ventorro amb Maribel Vilaplana (està molt callada i desapareguda la periodista o m’ho sembla a mi?) mentre centenars de valencians morien ofegats. Per cert, si l’any passat la fruitera de Chamberí va concedir la Medalla Internacional de Madrid al boludo de Milei, ja està tardant a donar-li-la enguany a l’amic ros d’Abascal. No sé què més haurà de fer eixe home per a meréixer-la. És la dreta en el seu màxim esplendor.
Altre tema que clama al cel és el viatge, programat des de feia mesos, del president del Govern espanyol a la Xina. El PP critica que Sánchez s’hi haja reunit amb Xi Jinping perquè, segons ells, aquesta trobada crea tensions dins la Unió Europea i danya la posició internacional d’Espanya, però cal recordar que tots els presidents anteriors, incloent-hi Aznar i Rajoy, han anat a Pequín, han tingut reunions a Zhongnanhai i no s’ha acabat el món. Miguel Tellado, el portaveu dels populars en el Congrés, diu que Sánchez està en una fugida permanent i que s’entrega al comunisme, però quan María Dolores de Cospedal l’any 2013 va signar un memoràndum de cooperació amb la República Popular xinesa o quan Feijóo va tornar satisfet del gegant asiàtic el 2017 com a president de Galícia, això era un impuls estratègic per a la indústria i el turisme. El Partit Popular no fa més el ridícul perquè no s’entrena. Per a fuga, la d’Isabelita a l’Equador justament quan el seu nóvio, el ciudadano particular, havia de declarar acusat de quatre delictes (frau fiscal, falsedat documental, corrupció en els negocis i tràfic d’influències) i ella tenia també una sessió de control en l’Assemblea. Amb un poc de sort, que s’hi quede i no hi torne, per favor!
I arribem a l’últim despropòsit, el més recent, acabat d’eixir del forn i encara calent. La compareixença, la setmana passada, de Salomé Pradas i Emilio Argüeso, els responsables de la Generalitat investigats durant la pitjor catàstrofe natural al País Valencià de tots els temps. L’advocada i exsenadora, davant la jutgessa de Catarroja, bàsicament va fer quatre coses: plorar (no és per a menys si t’escridasssen «assassina» a la cara), declarar-se una ignorant en emergències en assumir que no en tenia coneixements, exculpar Mazón pel retard en l’enviament de l’alerta i encolomar tota l’omissió als tècnics. Singularíssims arguments. O siga que aquella vesprada ella estava en el CECOPI de florera. Quant a l’exguàrdia civil alacantí, que es va incorporar al lloc de comandament avançat quan la Generalitat ja havia confirmat la mort de cinquanta-una persones, va remetre també contra el subdirector d’Emergències, Jorge Suárez, i l’exinspector del Cos Provincial de Bombers de València, José Miguel Basset. De nou, l’estratègia del PP d’acusar els experts i salvar-se ells fa oix. ¡Pío, pío, que yo no he sido!
Segons Mazón en la presa de possessió, el seu era el Consell de los mejores, però jo crec que no va acabar la frase i que volia dir dels millors inútils, evidentment. L’exconsellera de Justícia i Interior reconeix que no tenia pràctica en la gestió d’emergències, però el sou de 66.311,28 € a l’any sí que el cobrava religiosament, veritat? 4.736,52 € al mes sense saber ni a què es dedicava. Aquesta dona va admetre que estava en el càrrec a dit, per tindre el carnet del partit, per ser amiga de. Marca Espanya! Després, als joves amb un grau i tres màsters els demanen experiència laboral per a cobrar un jornal de becari i fer més hores que un rellotge. Que fort! La qüestió és que, en el Partit Popular, estan per a fer negocis, per a omplir-se les butxaques a mans plenes amb els diners públics (eixe és el postgrau que fan tots, Posar la Mà i Agafar la Pasta, en la Universitat Andeyocalienteyríaselagente), ells només entenen d’amiguisme, tripijocs i privatització, i quan han de prendre decisions, com en aquest cas són incapaços perquè són incompetents i, a més, s’enorgulleixen del desmantellament de la Unitat Valenciana d’Emergències i de la milionada donada als toreros, abans i ara, erre que erre.
En qualsevol cas, ignorantia legis non excusat, és a dir, la ignorància de la llei no n’excusa el compliment. Erasme de Rotterdam deia que un rei neci i cegat per la seua ignorància és molt més menyspreable que un rei malvat. Si eres la consellera del ram de les emergències, ho eres de ple dret amb totes les atribucions i obligacions que et pertoquen, la política no és solament figurar, que no vinga ara amb romanços la senyora Pradas. O si no que no haguera acceptat el càrrec, que ningú li va posar una pistola al cap perquè ho fera. És molt bonic dir que eres consellera i no saber fer la o amb un canut, per dir-ho suaument. Per què no va tindre ovaris, va eixir a la porta dels jutjats i va explicar als familiars dels morts que és més burra que Tacó? Jo no sé pilotar un avió, així que si m’ofereixen eixa faena, hauré de no acceptar-la perquè, si ho faig, la vida de moltes persones correran perill. I, en aquest cas, hi ha 228 persones que l’han perdut perquè ella ni tan sols coneixia l’existència del sistema ES-Alert. Aquesta enorme destrossa, sobretot de víctimes però també material, no s’arregla amb llàgrimes de cocodril, sinó amb presó, d’ella, els seus subordinats però també de qui la va nomenar sense tindre ni preparació ni estar capacitada per a la funció encomanada. I un recordatori a navegants: votar al PP és votar putrefacció i mort.
En resum, tenim davant una colla de sàtrapes que governen despòticament i arbitràriament i que fan ostentació del seu poder. Ens pixen i diuen que plou. És la dreta oligofrènica fent l’única cosa que sap fer: demostrar la seua hipocresia. El lema «fes el que jo dic i no el que jo faig» és una frase atribuïda a l’escriptor, filòsof i polític romà Sèneca, però tan actual més de dos mil anys després que podria haver-la encunyat Trump, Milei, Abascal, Feijóo, Ayuso, Mazón, Pradas o Argüeso. Tots prediquen amb el no exemple. Diuen una cosa i la contrària. Els seus discursos estan plens de contrasentits, d’esperpents que els seus votants els compren, i aquest és el problema. Ara s’adonen que, a més de manifassejar, també cal treballar, i amb això no comptaven. No ens mereixem ni un president noquejat que tria amigues ineptes sense coneixements tècnics per a llocs de responsabilitat ni una dona que no sap on té la mà esquerra (la dreta, sí), que no respon les preguntes de la magistrada i que ha d’eixir de la Ciutat de la Justícia per la porta de darrere d’amagat. Estem en mans de xusma no preparada que guanya un dineral i que és capaç de fer mal a la població que governa mentre que gent molt apta que val un tresor treballa del que siga per quatre xavos i, sense pensar-s’ho dues vegades, va tirar una mà com a voluntaris quan va fer falta. És el món al revés, una deformació grotesca i tràgica de la realitat, però de nosaltres depén canviar aquesta distopia. Déu proveirà!
