Encara em costa d’entendre per què ara no hi ha un clam massiu contra la guerra, com aquell que vam viure quan Aznar ens va dur a la foto de les Açores. Recordeu? Era fàcil identificar-lo com el dolent: el bigot, l’aire de prepotent de poble, la mirada de qui es pensava Churchill amb accent de Valladolid. El veies al costat de Bush i Blair i semblava un trio de secundaris d’una pel·lícula dolenta. Per això els carrers s’omplien: perquè teníem un dolent perfecte, un objectiu clar, un bigot al qual maleir sense pietat. Ara, en canvi, qui tenim? Von der Leyen, amb el posat fred de funcionària de Brussel·les, capaç de condemnar amb la boca petita el que ahir justificava amb entusiasme. Tenim Sánchez, que és cert que ha fet algun gest tímid però raonable: reconeixement de Palestina, crítiques als bombardejos, propostes de sancions… però sempre a mitges, sempre amb l’ull posat en no molestar massa Washington ni Tel-Aviv. Podria fer més, molt més. I tenim la nostra oposició, que ja és de traca: tan irresponsable que ni s’atreveix a pronunciar la paraula genocidi. Prefereixen acusar el govern de defensar Hamàs abans que reconèixer la massacre. I als Estats Units? Ah, allà ja juguem en una altra lliga. Ara hi torna a manar Trump, l’home que converteix cada roda de premsa en un reality show, capaç de dir que el genocidi de Gaza és una oportunitat immobiliària per construir-hi un resort de luxe. I no exagera: ell ho diu amb orgull, com si fos una idea genial, i una bona part del món aplaudeix. I malgrat això, no hi ha manifestacions multitudinàries a tot arreu, no hi ha carrers plens de crits i pancartes. Potser perquè el seu grotesc ja ens sembla normal, potser perquè ens hem acostumat a veure monstres amb corbata i micròfon. I Europa? Europa no pinta fava. Ens creiem guardians dels drets humans i som només comparsa dòcil. Sempre tard, sempre fluixos, sempre agenollats davant els interessos nord-americans. Quan Israel ja ha arrasat Gaza i ha matat desenes de milers, aleshores Von der Leyen i companyia s’atreveixen a xiuxiuejar alguna sanció. Un paperot.
Potser també hi té a veure que el nostre estat no hi entra. No hi ha soldats espanyols enviats, ni bombes amb segell nacional. I això, per a molts, és suficient per desconnectar. Si no som part activa, pensem que no som part culpable. Però és una trampa: perquè la neutralitat còmoda també és una forma de complicitat. Quan no exigim als nostres governs que facen més, que condemnen amb claredat, que actuen amb coratge, també estem deixant que la barbàrie avance. Tal vegada la resposta a la pregunta inicial és ben simple: amb Aznar i Bush teníem un dolent de manual, fàcil d’identificar. Amb Trump tenim un personatge sinistre que fa gràcia a uns i por a altres, però no mobilitza ningú. I la resta —Von der Leyen, Sánchez, tota la troupe europea— són tan grisos que ni per a enemics serveixen.
Però la indiferència és perillosa: perquè quan no ens indigna un genocidi en directe, vol dir que ens estem convertint en còmplices. Potser el que més espanta no és només la indiferència, sinó el que pot vindre després. Perquè quan el món tolera un genocidi en directe, quan les potències juguen a escacs amb vides humanes i quan la diplomàcia es fa còmplice del dolor, el perill no és només moral: és geopolític. I sí, potser no ho volem dir en veu alta, però el mapa ja dibuixa les línies d’una tercera guerra mundial. Una guerra que no començarà amb una declaració solemne, sinó amb el silenci de masses que van deixar de cridar.
