Situats bé en una interactuació simètrica –una escalada pel poder, per exemple– o una de complementària –una relació de domini/submissió- el conflicte està garantit.
Una interactuació civilitzada es basaria en la comunicació, per exemple, en el sentit del pedagog i psicòleg, John Dewey. I vindria a ser una interactuació confirmativa mútua dels selfs en relació per a arribar a tenir en comú coses a partir de les que es tenen en comú. Un procés que necessitaria, evidentment, de l’escolta activa del psicòleg i pedagog, Carl Rogers. Breument, el judici suspés en la interactuació i abans d’intervenir cada participant ha de verbalitzar el discurs de l’Altre de manera que aquest se senta entés.
La bondat de la interactuació confirmativa és manifesta:
- Els participants assistixen al seu desplegament com a persones.
- Es dona una adquisició de qualitats, destreses, coneixements… de l’Altre.
- Es pot produir una emergència: una mutació en els participants i en la mateixa interactuació.
- Conduirà a la formació de comunitats, preferentment liberal, com una amistat, una parella, una família, etc.
- Etc.
Però, evidentment, la interactuació confirmativa no és un punt de partida, sinó d’arribada al qual tenen molt difícil d’arribar els narcisistes. El cult al seu propi jo està en les antípodes al reconeixement de l’existència de l’Altre. Un egocentrisme que farà que Ia seua forma típica d’interactuació siga la d’interactuació en estrela. És a dir, que, per a entrar en una interactuació confirmativa, al narcisista, primer, li caldrà, potser, una presa de consciència del seu trastorn de personalitat -que li està repercutint negativament en la seua vida- i segon, un treball sistemàtic i dur de canvi personal ja sia mitjançant una psicoteràpia, una conversió religiosa.
