Fa un moment que el prolífic Antoni Martí Monterde acaba de presentar un magnífic assaig, L’estació del Nord. Confessions d’un assagista que se’n va (Afers, 2025). L’acte ha tinc lloc a la llibreria Nollegiu de Poblenou ubicada en l’antiga boutique Juanita per a desesperació dels especuladors de l’hard hostaleria i els fons dels voltors.
Ha estat un acte gairebé sanador enmig del brogit quotidià d’aquesta ciutat assetjada. Per uns moments m’he sentit còmodament assegut en el saló d’un gran dirigible, sobrevolant la badia de Baffin en direcció al no-res mentre pels altaveus sonava un tema vagament alegre de Zara Leander. Allà baix, mentre el meu dirigible fendia el cel, mitja dotzena de fills de putes es dedicaven sàdicament a obrir en canal el món, com si fora un porc. Ho feien amb unes enormes tisores amb les fulles untades d’urani. M’ha semblat també que, de tant en tant, durant la presentació, Stefan Zweig guaitava per darrere dels prestatges i ens treia la llengua, enjogassat i un punt cabró.
La cerimònia de presentació de l’Estació del Nord, l’hem oficiat un servidor i l’escriptor Jaume Capsada i Coll. Ha estat molt fàcil complir amb l’encàrrec amb un públic entregat i, sobretot, amb un autor loquaç, amb les idees molt clares que, en una estona, ha estat capaç d’alliçonar-nos sobre la història literària d’una Europa que ja no és.
Val a dir, que Martí parla de seguit, sense embarbussar-se, fent ullets de xiquet entremaliat i, també, sense que se li endevine el moviment dels llavis, ben amagats dins dels incipients pèls d’una barba blanca i esmolada que ja deu superar la de Walt Whitman i la de Tolstoi, no encara la de Marx.
En acabar, hem anat a sopar al restaurant de l’Aliança del Poblenou. Carta ben assortida de tapes al gust internacional i paella a dojo per als imprudents turistes de la nit molts dels quals han vingut vestits com si hagueren d’assistir a l’Òpera Estatal de Viena per a escoltar Norma de Bellini. Aquesta desfilada de senyores amb vestits de disseny que es barregen amb aspirants a campions de surf calçats amb xancles llampants és el nostre pa de cada dia.
M’ha fet molt content la trobada. A Martí feia algun temps que no el veia. M’ha agradat comprovar que manté intacta la fortalesa de la ironia dins de la qual deu protegir totes les seues penes. A Capsada no el coneixia i tot just avui he descobert que el seu fill Martí va ser un dels meus estudiants de grau més estimats. La humanitat sencera, ja ho veieu, viu i mor en el perímetre d’una sola illa de cases.
El cas és que ens hem ajuntat tres tipus una mica estranys. Conversem atrotinadament i a estones mirem de salpebrar d’una certa solemnitat allò que diem.
En un cert moment m’encurioseix el llibre que acaba de publicar Capsada. És un aplec de relats fabulós, Al país dels ungrus (Pagès editors, 2025), que va ser guardonat l’any passat amb el LX Recull de Narració ‘Joaquim Ruyra’. Qui coi són els ungrus? Quin és el seu país? Capsada explica que tot comença amb el seu pare, un home del bosc, l’indret d’on venia i on tornava en el vaivé d’una vida que va transcórrer entre el paleolític i el neolític. Els ungrus (potser el gentilici dels hongaresos traduït d’una forma ben entortolligada a un català indòmit) eren segons el pare de Capsada una gent estranya que no treballava, s’alimentava amb fruits del bosc i bèsties desconegudes i, si era el cas, practicaven el canibalisme. Escriu Capsada, “Si a l’hora de sopar sortien pel televisor negres tocant la trompeta o jugant al bàsquet, indis de la selva amazònica, esquimals d’anuncis de gelats o homes barbuts i escabellats, el meu pare deia ‘Deuen ser del país dels ungrus’”.
Uns dies més tard d’aquest sopar m’atanse a la presentació del llibre de Capsada a la llibreria Tòmiris del carrer Padilla, a quatre passes de la Sagrada Família. Fa de mestre de cerimònies, Txema Castiella. De colp i volta, el país dels ungrus, un indret menut i alhora infinit, atrapat entre les ribes del riu Cardener, el passat i allò imaginat, se’m mostra com un lloc familiar. Vull dir tan familiar com la meua Ribera del Xúquer i els seus personatges avui oblidats, morts, bandejats per un món indesxifrable.
Els ungrus són els altres, potser també aquells que alguna vegada hem volgut ser. Els ungrus som nosaltres.
Quantes coses importants arriben a dir-se en tant poca estona. En els seus personatges, afirma Castiella, Capsada ha sabut copsar el valor sagrat de cada vida. Realisme màgic, escriptura hipnòtica, afegeix. Fantàstic! Feia molt de temps que no llegia en català un llibre tan ben escrit i tan important.
Mentre escolte, viatge al meu propi país dels ungrus… el meu pare dret dalt del camí, altiu com un heroi solitari del Far West, vigila les evolucions dels collidors de taronja dins de l’hort o de la jungla, segons com es mire. Ressona el clack clack metàl·lic de les alicates, la música dels jornalers. Un home canta amb una veu cremada per la cassalla i pels barrejats Yo quiero ser mataor d’Antonio Molina… Yo quiero ser mataor como el Berricosé y Vicente Pastor, yo quiero ser el mejor…. Un altre explica que un dia va veure un mamut entre els esbarzers… un mamut, diu, escapat d’un circ aturat en Alzira. No gaire lluny d’on som el riu reclama el seu tribut en vides. El dia es fa llarg. Uns expliquen les seues proeses sexuals en aquell bordell de carretera que ens ha donat fama nacional. Uns altres recorden els temps gloriosos de Suïssa on van fer d’obrers de vila o de cambrers. Molts no diuen res. En llostrejar, els ungrus tornen a les seues cases per a devorar la seua pròpia misèria en vaixelles de Duralex.
Aquells ungrus que jo recorde ja es van extingir fa molt de temps. Nosaltres, fills d’ungrus, també ens hem extingit, només que no ho sabem.
