S’imposa adonar-se que nosaltres no estem separats del món, sinó profundament units a ell. I no sols per allò que és comunal en el pla material, sinó per allò que és compartit en els sentiments, percepcions i creences. En això ens han insistit fins a l’avorriment les millors i més preclares tradicions espirituals, encara que és ara, amb l’acceleració dels processos globalitzadors i la proliferació de crisis sistèmiques, quan ho comprovem plenament i experiencialment. L’actual i accelerada interconnexió i interdependència dels assumptes mundials, que són a un temps interns i externs, ens exigix una nova atenció per a assumir que tampoc podem aïllar-nos en el nostre individualisme, encara que treballar el millor del nostre individu siga peremptori. Es tracta d’un procés dialèctic: el món està en les nostres vides i de com evolucionen estes depèn, al cap i a l’últim, el futur del món.
Ja no hi ha escapatòria possible de les nostres responsabilitats, si és que ens reconeixem com a persones madures que estan fartes de la infantilització mental a què ens sotmeten tota sort de poders perquè acceptem els seus dogmes i mirem cap a un altre costat davant les flagrants injustícies que proliferen per tot arreu.
La temptació d’amagar-se en ambients tancats és molt alta, de la mateixa manera que estan sempre disponibles els recursos del fonamentalisme, el populisme, el consumisme sense fre o el nihilisme irracional per a poder continuar sent inconscients. Però la inconsciència té un alt preu, el de malgastar les nostres vides, el de cedir davant el fastig, la impotència i l’esgotament. Estar conscients també esgota, i en no poques ocasions fa por i ens fa patir. No hi ha res gratis referent a saber-se part essencial de la unitat de la vida en acció i acceptar les conseqüències. Tot això és inevitable si pretenem anar un pas més enllà en la nostra existència, si perseguim que no es perda el misteri i la intensitat del que ocorre contínuament al nostre voltant.
Enemic íntim d’eixe estar conscients és l’avorriment resultant de pensar que ja no hi ha res més a descobrir, que està tot inventat i que no tenim remei possible. La resignació aguaita i es prodiguen a cada moment tantes desgràcies en el món, tantes infàmies i perversitats, que ens trobem contínuament a punt de doblegar el genoll i caure derrotats. Eixa temptació mai desapareixerà, mai ho farà perquè sense ella la vida humana perd una part essencial del seu significat, que és lluitar sense treva contra la possibilitat de decepció amb la mateixa vida. L’enfonsament generalitzat espenta també en el nostre interior. En qualsevol moment tot es pot ensorrar si no apuntalem i construïm nous reforços contra l’ombra destructiva que, no ho dubtem, sempre ens espera a la volta del camí. Sempre. No hi ha una altra opció, doncs, que estar alerta i preparats.
