Si l’any passat, tal dia com hui, publicava en aquest mateix diari un article titulat “Un any“, enguany aquest podria ser la continuació d’aquell escrit íntim i personal en què contava que feia dotze mesos de la ruptura sentimental amb la persona que, fins ara, més feliç he sigut. Per això, perquè la relació va ser meravellosa i en tinc tan bon record, he aprofitat l’oportunitat que em brinda aquest segon aniversari per a rememorar i que no caiguen en l’oblit alguns dels millors moments viscuts durant aquest noviatge tan especial.
I començaré pels viatges, perquè van ser una constant que vam practicar amb molta freqüència durant els quasi set anys que vam estar junts. De fet, exactament als vint dies d’haver-nos conegut, ja en vam fer el primer, a Morella i Xiva de Morella (els Ports) pel pont de Tots Sants del 2016. Entre aquella primera escapada quan encara érem uns desconeguts l’un per a l’altre i l’última del 16 al 25 de juny del 2023 a la platja naturista de Vera (Almeria), n’hi va haver setanta més, és a dir, una mitjana de deu eixides per any, si fa no fa, amb la pandèmia de la COVID per mig.
Relatar ara i ací setanta-dos periples seria, a banda d’avorrit, molt inoportú, per la qual cosa no hi aprofundiré massa. Sí que diré que la major part van ser viatges per Espanya, però també n’hi va haver a l’estranger, com ara a Bolonya, Venècia, Copenhaguen, Roma, Nàpols, Pompeia, Lisboa, Gdańsk, Breslau, Cracòvia, Dublín, Galway, Cork o Porto. Dins l’Estat espanyol, cal destacar les onze vegades que vam anar a Madrid a activitats culturals com la Fira del Llibre, el festival LESGAICINEMAD o, simplement, a passar un cap de setmana i vore alguna obra de teatre; els sis anys consecutius que vam anar a Conil de la Frontera (Cadis) fugint de les Fogueres de Sant Joan; les tres expedicions al Pirineu aragonés (no oblidaré mai la temeritat que vam cometre en atrevir-nos a fer la famosa ruta de la Cua de Cavall per la senda dels caçadors dins el parc nacional d’Ordesa i Mont Perdut) o també les tres ocasions que vam recórrer l’Alpujarra granadina. Sí, dos rodamons que ens agradava tornar als llocs que ens havien encisat amb anterioritat. Quant al nostre territori, vam explorar en cinc ocasions diverses comarques castellonenques, i en quatre l’interior de la província d’Alacant.
Quan dues persones s’estimen, ho fan en la prosperitat i en l’adversitat. Vull dir amb això que no tot van ser flors i violes, lògicament hi va haver instants difícils i complicats als quals vam fer front plegats. En aquest sentit, m’enorgulleix haver estat al costat del xic al qual amava incondicionalment i haver-lo pogut ajudar en dos dels pitjors moments de sa vida, com van ser la mort de sa mare el 26 de gener del 2021 a conseqüència del coronavirus que va arrasar la residència de persones grans on es trobava i la seua fortíssima infecció precisament del mateix virus només arribar a Conil de la Frontera al juny del 2022 que el va tindre prostrat en el llit, malaltíssim, durant els huit dies de vacances sense xafar la porta del diminut apartament més que per a anar al centre de salut o, fins i tot, a l’hospital. Com deia, a les verdes quan tocava bambar ociosament i a les madures quan la pèrdua de la persona que li va donar la vida i la malaltia van aparéixer sense esperar-les, o quan un tall de ganivet va estar a punt d’ocasionar-li una desgràcia l’any passat.
Són ja dos anys que no córrec món amb tan bona companyia com ho feia com quan érem amor, però en aquest espai de temps els dos hem mantingut ben viva i encesa la flama de l’amistat com a persones racionals que som, i això ha fet que ell no haja perdut el contacte amb els meus nebodets petits que tant l’estimen, i a l’inrevés. Quan Marcos va nàixer, feia exactament dos mesos que havíem començat a festejar. Com que va tindre pressa per vindre al món, a la setmana trenta-quatre ja estava ací, i per això va haver d’estar en la incubadora nou dies, i aleshores anàvem a l’hospital a vore’l des de darrere d’una finestra ple de cables i d’aparells mèdics, i hem sigut testimonis de com eixia endavant i creixia sa i estalvi. Pel que fa al segon embaràs de ma germana i el naixement d’Aitana dos anys després, també els va viure de prop com un més de la família que era i que és. Perquè, efectivament, per a Marcos i Aitana, el tío Antonio és el seu oncle i ho serà sempre, passe el que passe. Hem anat els quatre junts com si fórem dos papàs amb els seus fills a la fira de Nadal, al cinema, i ha vingut a casa a visitar-los sempre que han estat amb mi carregat de regals per a ells. Existeix un llaç sentimental entre els xiquets i ell que fa que les nostres incompatibilitats com a parella no hi interferisquen, perquè mai els menuts han de pagar els plats trencats del no enteniment entre dos adults.
Darrere de totes aquestes experiències no hi ha nostàlgia, ni enyor ni melancolia perquè no hi ha una tristor profunda i duradora, sinó alegria i un somriure a la cara quan recorde la quantitat de bells moments que vam viure en comú i que mai ningú ens podrà arrabassar. Per això aquest és un reconeixement just i merescut a la persona amb qui vaig compartir feliçment una part molt important de ma vida, de moment els millors anys de la meua existència. Em venen ara al cap aquests versos de la cançó “Después de soltarnos” d’una de les meues cantants espanyoles favorites, la malaguenya Vanesa Martín, a qui per cert voré en concert per primera vegada divendres en un entorn màgic com són els Jardins d’Abril de Sant Joan d’Alacant: En nuestro gesto no hay resignación / nos dimos la sonrisa después de soltarnos / ahí va, brillar es su manera de existir. Efectivament, Antonio és una persona amb llum pròpia que llueix i resplendeix sempre, com els seus preciosos ulls verds tan cridaners, i jo tenia la necessitat de tornar-ho a dir un dia com hui.
