Amb la que cau —guerra a Ucraïna, Gaza en flames, Israel i Iran a colps de míssils, pudor de tercera guerra mundial i una corrupció que ni dissimula—, no hauria de ser estrany que la gent es replegara a casa, abaixara la persiana i es dedicara a llegir Tolstoi mentre espera el desenllaç. Però no: el personal, en lloc de refugiar-se, agafa maleta, reserva vol i se’n va a passar uns dies a Budapest, al Tirol o a qualsevol cala que quede fora de temporada. I encara més: s’endeuta per fer-ho. Com si estiguérem vivint dins d’una novel·la on cal recórrer mig continent per trobar la felicitat entre oliveres o gelats artesanals. No sembla importar que la realitat siga més lletja que pegar a un pare. Tot siga per aquella foto, aquell record, aquella fugida. I no parle des de la superioritat moral, ni molt menys. Jo també viatge. Fa poc, Toscana. Després, Grècia. I ara, mentre escric açò, tinc reservat un vol a Luxemburg, que és com dir: he deixat de buscar el paradís i ara em conforme amb una postal institucional, amb netedat i funcionariat.
El meu amic Víctor, que diu que té més trellat que jo, creu que viatjar està sobrevalorat. Que el vertader descans és no haver de parlar amb ningú (encara que això de no parlar per a ell és impossible), no haver de fer la maleta, i no haver de buscar wifi darrere d’un pi mediterrani. I jo, que ja m’he mort una vegada —literalment, no en sentit poètic—, li he de donar part de raó. Quan tornes de l’altre barri, t’adones que molt del que feies per viure millor només servia per estar més cansat. Però la temptació és forta. La xarxa, més que amiga, és un jutge implacable que t’obliga a veure què fan els altres, on són, què mengen, quins paisatges abracen. I si no te’n vas a alguna banda, si no penges la foto amb filtre càlid i un somriure genuí, com si tot fora perfecte, sembla que no existeixes. Vivim sota la dictadura d’un lema que tenim mol mastegat: només es viu una vegada. I com que no ens en recordem massa, la combinem amb una altra obsessió: el “i si m’ho perd?”. No fora cas que ens quedàrem fora de la festa eterna de les vacances “perfectes”, com si l’ideal fora ser eterns festers en un hotel de luxe.
A Grand Hotel Europa, Ilja Leonard Pfeijffer descriu un continent on la cultura i la història es desfan com les olors d’uns esmorzars que ningú no fa —però que tots pengem a Instagram. Un lloc on viatjar s’ha convertit en un ritual tan buit com les botelles de vi barat que abandonem a les taules després de brindar per la vida que no vivim. I no deixa de ser irònic, perquè, com ell mateix explica, sovint busquem en el viatge allò que no trobarem enlloc: un sentit, una calma, un reflex de nosaltres mateixos —preferiblement amb filtre i bon enquadrament. I potser, com diu Víctor, viatjar està sobrevalorat. Potser el vertader luxe és poder quedar-se a casa i trobar, en el silenci de la rutina, una pau que no necessitem explicar a Instagram. Jo, que ja he passat per l’altra banda, ho entenc millor que ningú: no és el lloc on estàs, sinó com portes la vida, el que et fa sentir viu. Per això, mentre prepare la maleta per a Luxemburg, em pregunte si realment busque el món… o només fuig de la buidor que a vegades m’acompanya. Quan torne, ja no esperaré trobar el paradís en una postal, sinó en un llibre, en una conversa, o en una tarda de no fer res amb algú estimat, mentre riem d’haver-nos estalviat tres aeroports i dos taxis per arribar al mateix lloc: nosaltres mateixos.
