És un luxe, un privilegi, poder passejar per una platja pràcticament lliure «encara» d’urbanitzacions i que conserva totes les seues dunes. En estiu, ho faig cada dia i, quan en tinc ganes, en les altres èpoques de l’any. És la platja que va des de la ratlla del terme entre Sueca i Cullera cap al sud fins que et trobes en la roca on hi ha el far. Ja no pots seguir caminant per damunt l’arena i, per tant, és un bon lloc per pegar la volta i tornar arrere, perquè l’alternativa seria seguir per dalt de la muntanya per un camí que va cap a la badia de Cullera on et trobaries amb una platja també preciosa però massificada, molt urbanitzada. Millor tornar pel mateix lloc. És un camí molt agradable que pots fer pràcticament tot sol, amb tota la tranquil·litat del món, i sense qui ningú et moleste. Fins i tot, et pots aturar per nadar en una aigua neta, transparent. És brutal! M’entristeix, però, comprovar, en cada passeig, com va perdent-se la platja com a conseqüència de l’ampliació del port de València, segons diuen els especialistes. Ens ho advertia, el diumenge passat, el geògraf Joan Romero: «Als qui alertem dels riscos ambientals i per a la salut, de la segura desaparició de les platges del sud i inclús de l’Albufera i de les conseqüències d’incloure València en el grup de les ciutat “brutes” del Mediterrani, se’ns sol titllar d’utòpics». És una molt bona notícia que el professor Romero s’incorpore a l’opinió de la premsa escrita, perquè en els seus articles sempre trobarem argumentacions rigoroses que li proporciona el domini de la seua disciplina.
I parlant de l’article de Romero, he de dir que trobe a faltar les diferències que separen els candidats socialistes a la secretaria general d’un PSPV que cada vegada s’assembla més a qualsevol dels partits socialistes de Castella, de Múrcia o de… Un compañero, conegut meu, de Sueca, es va enfadar amb mi perquè, en aquesta columna, vaig dir que el seu congrés seria un poc trellat, perquè l’arreglarien a Madrid i… I la veritat és que em sap greu no haver-me equivocat: convocaren els tres candidats, a la Secretaria General, a Madrid, i els digueren qui era la persona elegida. Els altres dos a callar… I callaren perquè la discrepància era que els tres volien ocupar la mateixa poltrona. No hi ha, o no es veuen, les diferències de projecte, de tàctica, d’estratègia… Ni una. I si n’hi ha alguna, jo no l’he sabuda veure. Si hagueren tingut discrepàncies, ens hauríem pogut enfadar, com ara, amb Alejandro Soler per defensar l’eix Madrid-València o Madrid-Alacant, per consolidar les nostres platges i el nostre port com a platges i port de Madrid. O hauríem defensat Diana Morant, que hauria de ser més de la Psanfor, per ser més partidària de l’eix mediterrani, amb el seu corredor… I, per tant, ocupar-se en impedir que no es produïsca un alentiment del ritme de les inversions, perquè no es retarde més… Però no. No existeix res d’això. Ni Alejandro Soler és partidari de l’eix Madrid-València, ni Diana Morant de l’eix Mediterrani. Els dos són partidaris del que es manen a Madrid. No tenen projectes alternatius ni discrepàncies. Ells —i ella— només es disputaven la secretaria general. Només es tractava —es tracta— de controlar el PSPV per ofrenar-lo al PSOE i per oblidar-se del finançament autonòmic, del dret civil i…, perquè ningú no opose cap resistència al ministre de Valladolid que ens vol ampliar el port amb totes les conseqüències negatives que els informes dels especialistes ens diuen. Una llàstima. No, no titllaran el PSPV d’utòpic.
