Ja sabíem que no seria un 9 d’Octubre normal. A València ja s’ha normalitzat que la participació en qualsevol acte valencianista sempre comporta un cert tipus de risc. Potser cada volta menys, però sempre hi és. Encara que sabíem que aquell 9 d’Octubre no parlàvem del risc habitual, controlable, amb el qual ens hem acostumat a conviure [i que si ho penses, és molt fort], sinó que la cosa estava tensa. Molt tensa.
Només nou dies abans hi havia hagut l’1 d’octubre a Catalunya. La gent estava en estat de xoc. No només a Catalunya, sinó també al País Valencià i imagine que a tot l’Estat. Recorde el 4 d’octubre tornar de Barcelona, encara amb els pèls de punta per aquella mostra de dignitat i resistència a una escala mai vista. Venia d’un altre planeta i vaig baixar a l’Estació del Nord. Les banderes espanyoles als balcons em van colpejar com si la bufetada haguera estat física. Estava en terreny hostil.
I el 9 d’Octubre al cantó. Les amenaces ja feia dies que corrien. Sempre corren, però aquell any tenien una tarannà més sinistre, més tangible.
Quan vam arribar a la plaça de Sant Agustí un poc després de les cinc de la vesprada, a la plaça hi convivien, en una calma tensa, les banderes espanyoles i les senyeres coronada amb les quadribarrades i les estelades. No hi havia espais definits i la gent es mirava de reüll, però, uns i altres, sense saber molt bé que fer.
Curiosament –o no-, qui no hi era, era la policia. He anat a moltes manifestacions a la meua vida i mai he aconseguit arribar-hi abans que les omnipresents furgonetes dels antiavalots. Mai, fins aquell 9 d’Octubre. Pel que fora, el preambient de tensió no havia arribat a la Delegació del Govern espanyol al País Valencià.
Al final, la calma tensa provocada pel relatiu empat de forces i indecisió d’ambdós bàndols va quedar feta miques amb l’arribada d’un centenar d’elements que entraven a la plaça en formació, el braç alçat i cridant consignes feixistes i anticatalanes. Eren els famosos Yomus, amb els seus cossos unflats a anabolitzants i plens de tatuatges. Va ser talment el llampec que anuncia el començament de la tempesta. I aquesta va ser una bona pedregada.
Sense oposició, els Yomus van entrar a la plaça. Uns els aplaudien, els altres retrocedien espantats. Un dels feixistes que era a la plaça començà a assenyalar-los els objectius. Un dels prioritaris era el material de difusió del malaurat diari Jornada, que en aquell moment es trobava en període de promoció. Milers d’exemplars impresos per repartir a la manifestació van acabar al fem mentre alguns individus aplaudien l’acció i animaven els agressors. L’escena era increïble. Dantesca. No vull fer comparacions hiperbòliques amb l’Alemanya nazi ni res d’això, però se’m va quedar gravada l’expressió d’un senyor, ja major, que anava cridant «Hem tornat al 79! Hem tornat al 79!»
Vaig proposar-me de gravar-ho. Volia convertir la impotència en denúncia. Vaig treure el mòbil i comencí a documentar la infàmia. Algú per darrere em va donar una espenta molt forta que quasi em tira a terra. Una veu em va amenaçar: «Como sigas grabando te corto el cuello».
El #feixisme també ha destrossat la paradeta de @DiariJornada a la ciutat de #València durant la manifestació del #9octubrepic.twitter.com/q3qlyFeO25
— Jornada (@DiariJornada) October 9, 2017
No tenia com fugir i l’amenaça s’hauria pogut complir si en aquell precís moment no hagueren entrat a la plaça mig centenar de militants independentistes cridant consignes antifeixistes. Els Yomus van saltar com una molla i van carregar salvatgement. La batalla va durar ben poc. No només era una qüestió de números. També es notava qui ha dedicat la vida a la violència i qui no. Però sense aquella intervenció, jo no sé com hauria acabat.
Els independentistes potser no van aguantar la càrrega, però tampoc es van rendir. Es van reagrupar i van aguantar a l’entrada del carrer d’Osca. Llavors, i només llavors, van fer acte de presència les unitats antiavalots. A mi ningú m’ho va explicar. Jo ho vaig veure.
El cordó policial era de broma. Els feixistes el travessaven quan volien, pegaven un colp o dos –o el rebien- i després un agent el portava amablement al seu cantó. La sensació d’impunitat que tenien els feixistes era tal que ni tan sols es molestaven a tapar-se les cares. Si fins i tot ells mateixos gravaven i emetien per xarxes els seus delictes!
Els militants independentistes van resistir dignament a la plaça malgrat els perills i les dificultats. No ho sé, potser té a veure amb aquest risc que tothom ja té assumit quan va a un acte d’aquests. Potser és la joventut de molts dels manifestants. Potser els mantenia la ràbia de deixar la plaça als feixistes.
Però la veritat és que, aquell dia, van prendre el centre de València. Anar amb un símbol valencianista t’exposava a una pallissa. Recorde la sensació de por enganxada al cos i, al mateix temps, la negativa tossuda a fugir. Recorria el centre de la ciutat mirant constantment al meu darrere tractant d’atrapar la manifestació.
Mentrestant, es desencadenava un pogrom amb totes les lletres del nom. Pallisses, humiliacions, la manifestació –sota mínims, però que es va fer-, avançava sota una pluja d’insults i escopinades sense que la policia fera res per a evitar-ho.
Però ja no érem als anys 30. Ni tan sols al segle XX. Tota l’escena va ser gravada i retransmesa en directe. A les xarxes i a les televisions. Els linxaments a plena llum del dia al centre d’una capital europea. No hi havia forma d’amagar-ho. Potser aquesta sensació d’impunitat, que els va permetre fer aquesta salvatjada va ser el que els va enfonsar.
La policia, que fins al moment no havia fet res per evitar-ho, va haver de reaccionar i començar les detencions. 28 persones s’asseuran demà al banc dels acusats en un judici històric. Un missatge de la societat valenciana al feixisme: «No ho permetrem. Ja no podeu fer el que voleu. La ciutat no és vostra».
Però més enllà del judici, des de llavors, el 9 d’Octubre s’ha resignificat com a diada antifeixista i ha pres més força mobilitzadora. De fet, la manifestació del 2018 va ser la més gran en molts anys. Llavors ja no importava si la policia arribava a temps o no –que sí que hi era, per cert. Era el mateix moviment antifeixista, amb la presència massiva, qui s’encarregava de defensar-la.
Potser aquell 9 d’Octubre va servir per recordar-nos, als valencians d’esquerres, del risc que assumim quan eixim al carrer, però també per demostrar que no és tan fàcil fer-nos fora dels carrers. Aquell dia, malgrat tot, vam aguantar. I hui, ací seguim.
