El juí a Eduardo Zaplana pareix, gairebé, una temporada de «Cuéntame». Veure desfilar pel banquet dels acusats una sèrie de personatges que gairebé teníem oblidats és un exercici de memòria, però també de nostàlgia: aquells anys van ser foscos –sí- però també va ser un temps en què érem més joves i innocents i teníem ràbia per lluitar i pensàvem que tot era possible.
Però més enllà, el repàs de la trama de corrupció sistemàtica que estan fent els diferents acusats –sobretot els que estan cantant, és espectacular. No és res que no sabérem. S’han escrit articles i llibres, però en aquest país, per una raó que sovint se m’escapa, la «veritat judicial» és més veritat que cap altra. I dic que se m’escapa la raó perquè precisament en aquest país aconseguir que la veritat judicial reflectisca la veritat és pràcticament una quimera.
Perquè, precisament, el juí a Zaplana –i ja veurem la sentència- una altra cosa que recorda, ni que siga per omissió, és que és l’únic cas de corrupció que potser finalment es fa justícia –i repetisc: ja veurem la sentència. La resta: els vestits de Camps, la Fórmula 1, el cas Taula, el pitufeo… tots han anat desinflant-se en un corol·lari d’arxivaments, sobreseïments i absolucions per qüestions formals, prescripcions, endarreriments processals i sentències totalment inexplicables. Al final, el relat de la gran festa de la corrupció del País Valencià és un relat d’impunitat. Una màfia que va saquejar alegrement les arques públiques durant anys i que al final se n’ha anat de rosetes precisament per la debilitat d’un estat, infiltrat fins al moll de l’os per aquesta cultura i que no ha estat capaç de defensar-se. Ni la judicatura, ni Hisenda, ni la Sindicatura de Comptes ni la resta, incloent, òbviament, els mitjans de comunicació, han pogut o volgut fer la seua faena, han saltat tots els sistemes de control i fiscalització del poder malgrat esforços individuals de funcionaris competents i al final els roïns, amb poques excepcions, han guanyat la partida.
Per tenir un poc de perspectiva: en la dècada del 1990, una sèrie de processos de corrupció similars als del País Valencià i el conjunt de l’estat espanyol van impactar en la Democràcia Cristiana italiana. Centenars de càrrecs, inclosos exprimers ministres van ser condemnats i el partit va implosionar i desaparèixer. Ací, el PP ni tan sols ha hagut de fer el paripé de canviar-se el logo i, de fet, en sols huit anys ja ha recuperat el poder a la Generalitat. A escala estatal va aconseguir ser primera força presentant un candidat que es fotografiava amb narcotraficants. Com deia Evaristo: «Qué más podemos pedir».
Contraofensiva conservadora
Però no contents en eixir indemnes, el control quasi absolut del PP de la judicatura –ais, perdó, la «justícia totalment independent», que després s’enfaden i no vull que tanquen La Veu- els permet fins i tot gastar els jutges per tal de perjudicar els adversaris polítics i anar plenant de fang el panorama polític per tal que al final la gent pense que «tots són iguals» i que, per tant, la corrupció es veja com una cosa inevitable i, per tant, no comptabilitzar a l’hora de votar.
Si haguérem de personificar aquest ús partidista del sistema judicial a tothom ens podria vindre al cap el magistrat de l’Audiència Provincial de València que va arxivar la causa del «pitufeo» per –agarreu-vos a la cadira- «no haver-se pogut acreditar l’origen il·lícit dels diners». O siga, davant d’un cas de possible blanqueig demostrat, en lloc d’investigar l’origen dels diners, es decideix que s’arxiva tot el cas.
Doncs aquest és el mateix magistrat que va ordenar dues voltes la reobertura de la investigació contra Mónica Oltra, especificant l’estudi de desenes de milers de correus electrònics a pesar de l’evidència que no hi havia un sol indici de delicte. Més que justícia de dues velocitats hauríem de parlar ací d’una justícia a mida. A mida del PP.
Perquè resulta obvi que el Botànic ha fet moltes coses malament, però n’hi ha d’altres que no. I organitzar una trama de saqueig sistemàtic i massiu de les arques públiques per enriquiment personal dels seus membres no ho ha fet. I ho demostra que les querelles del PP contra els seus integrants han estat per actes tan ridículs que ni el dopatge judicial ha aconseguit fer prosperar.
