No m’agraden els soterrars, i per això no hi solc anar. Per no anar, no voldria anar ni al meu. Als enterros (com diuen al meu poble), si no són estrictament civils, s’han d’aguantar algunes consideracions per part del capellà oficiant que, sincerament, cada vegada em semblen més estrambòtiques i insofribles. Comprenc la necessitat de dotar d’un sentit simbòlic el final de la vida, però contemplar una munió de persones adultes escoltant en silenci aquestes contalles infantils sobre «el cel», «la vida eterna», «la resurrecció dels morts»… Com no ho aguante, preferisc no anar-hi. Hi hauria l’opció de romandre fora, com fan alguns, fins que la missa acabe. Però això em sembla una doble hipocresia. No recorde, d’altra banda, haver assistit a cap cerimònia civil de sepultura. Es veu que tots els meus amics, familiars i coneguts han acabat sucumbint a la irresistible atracció clerical. O això o, com que ja estaven morts, els era completament indiferent.
Al dietari Ser persona vaig narrar en detall l’últim soterrar complet al qual vaig assistir. Els deixe ací l’anotació, a veure què els sembla. Com que no és un tema polític, no espere cap comentari. El personal només s’excita quan li toquen la ideologia. Però la simbolització de la mort, no és també ideologia? Vostés em diran.
«Vaig al soterrar d’un veí, mort de càncer. Feia temps –anys- que no em trobava dins una església, oint missa. El capellà té una veu ben timbrada i domina les pauses sintàctiques i escèniques, fidel al sentit del seu ofici.
Em sorprén sentir tot el seu discurs en un perfecte castellà, com si, des que jo n’he estat absent, l’església valenciana haguera canviat mínimament el seu inveterat i secular costum d’adreçar-se a Déu en una llengua distinta a la de la pràctica totalitat de la clientela aplegada per a l’ocasió.
No em detinc gaire en la retòrica del cas. El difunt serà admés –hi hem de pregar- en la congregació dels sants, en aquesta “mansió de llum i de pau” tan impalpable com el regne dels cels que li fa de pàtria. La vida no és autèntica vida, la mort no és autèntica mort i “l’últim dia” tots els cadàvers –també el del meu veí, un tipus malagradós que anava sempre a l’ànima del seu negoci, però que s’ha comportat al final, durant la malaltia, amb una gallardia encomiable- ressuscitaran i seran pura matèria angèlica.
No sé quan vaig deixar de creure en tot això, si és que alguna vegada hi he cregut. Potser en la infància, en la disciplina de la doctrina insuflada amb una rutinària insistència. Però, s’ho creurà, al seu torn, el capellà? No sospitarà que, com deia Josep Pla, “la vida és més llarga que l’eternitat”?
Em sembla que era Joan Manuel Serrat qui s’ha referit, en alguna ocasió, a la petita tortura que suposa cantar en cada concert un tema com Paraules d’amor, tant de temps després –d’haver-se esvaït l’estat emocional que va fer possible la seua creació. Sí, aquelles “paraules d’amor, senzilles i tendres”, apreses d’”antics comediants”, a l’edat irrepetible dels 15 anys, van propiciar una cançó formidable. I després hi ha hagut tota una vida per a repetir-la en cada concert, cent, mil vegades. Fins que el cantant, sexagenari o septuagenari, haurà aprés a entonar-la fent abstracció del que va significar per a ell el moment d’infantar-la, amb la imatge d’una doneta real en la retina, amb la profunda i sagrada sensació d’estar solemnitzant cette espèce d’instant éternel com aquell de què va parlar Marcel Proust.
El sacerdot. Aquest oficiant madur de vèrbola rotunda, gran escenògraf, bon professional. La seua veu retrona sota el bellíssim absis gòtic de la primera església que va edificar Jaume I al regne àrab de València, després de conquistar l’obstinada ciutat –“no maior d’un corral”, mastega el rei amb menyspreu- que l’albergarà. Menja el pa que és la carn de Crist i beu el vi que és la seua sang, com ho fa cada dia. I la pregunta és: encara hi creu? Necessitarà la ferocitat del fanàtic perquè no decaiga la seua fe, però també la desimboltura d’algú tocat d’una certa frivolitat casolana. Potser informar-ho tot amb els mots d’una altra llengua en el fons ajuda, estableix una distància terapèutica. Si no pot haver –no pot haver?- fervor, almenys que la gestualitat siga convincent, una certa evacuació espiritual que tranquil·litze el ramat.
Els escèptics, d’altra banda, tenim vetada la vida eterna. Estem condemnats a aquest món i ens agafem a les seues arestes tallants, amb un somriure cruel plantat en meitat de la cara».
