La setmana passada, quan vaig publicar la columna, un amic meu em va dir, a través del WhatsApp: «Pensava que avui parlaries d’Ábalos». I la veritat és que no en vaig tindre ganes, com tampoc no en tinc moltes ara. Estic cansat de posar en marxa la tele i sentir les notícies que no paren de contar malifetes de l’exsecretari d’organització del PSOE i exministre de Foment —o com es diga, ara, el ministeri que ocupava. No sé si són veritat les coses que es conten, —cada dia en conten més— i, potser, tinga raó un amic meu, quan escriu que les decisions de fer-lo dimitir són precipitades, perquè van contra el principi d’innocència o presumpció d’innocència. Sobretot, però, no m’agrada de fer llenya de l’arbre caigut. Em fastigueja que li desapareguen els amics a una persona, quan cau en desgràcia. I que es convertisquen, immediatament, en enemics. Fugen del desgraciat, ràpidament, com un llamp, per por que els contamine. Això ja ho he pogut comprovar amb un conegut del PSOE, que es vantava de ser de les persones de confiança d’Ábalos, quan era secretari d’organització. «Sóc un home d’Àbalos», em va dir quan Ximo Puig es presentà la darrera vegada a la Secretaria General del PSPV. L’altre dia, li vaig preguntar què farien els partidaris de l’exministre i ja va marcar distàncies. Em va dir que ja no, que eixe corrent del PSPV… Jo què sé quina xorrada d’excusa em donà? Li vaig dir que no l’entenia, perquè sempre he sigut partidari de la lleialtat.
I, si us dic la veritat, José Luis Ábalos no ha sigut mai sant de la meua devoció i ho he escrit moltes vegades. Especialment, he criticat que una persona que s’ha passat la vida vivint de les costelles del PSPV i que ha ocupat un bon grapat de càrrecs, després de quaranta anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, no haja volgut ensenyar-se a dir ni «bon dia». No li he sentit mai parlar la llengua del país. Resulta molt il·lustratiu mirar en la xarxa la llista de càrrecs orgànics i institucionals que ha ocupat José Luís Ábalos. No els enumere, perquè m’omplirien tota la columna i no podria escriure res més. Ábalos és una autèntica màquina de fer política. No l’han posat mai de conseller ni d’alcalde de València, però sempre s’ha pogut procurar el nomenament d’un càrrec sucós. L’home ha tingut l’habilitat de saber navegar i saber estar en el lloc que pertocava, quan els que manaven, fins aquell moment en el partit, van voler defenestrar Pedro Sánchez. No sé si hi havia molts secretaris de «províncies», com ell, donant suport a l’autor del Manual de resistencia, a l’actual secretari general del PSOE i president del Govern. I Pedro Sánchez li ho sabé pagar. Com que he dit que no vull fer llenya de l’arbre caigut, només diré que, segons la meua modesta opinió, el vestit de secretari d’Organització i el de ministre de Foment —o com es diga ara— li venien grans. Crec, molt sincerament, que el càrrec que més li esqueia a José Luis Ábalos era el de secretari general del PSOE en la «provincia». En la de València, en la de Múrcia o en… No es notaria la diferència.
