Una vegada vaig escriure que mentre els llibres creixen en torres als meus prestatges i a la tauleta de nit, jo em sent decréixer. Alguna cosa semblant ocorre amb els viatges: ciutats, pobles i paisatges que voldria visitar se m’acumulen i la llista amaina, si és que amaina, molt a poc a poc o, encara pitjor, augmenta mentre les meues energies i mitjans s’estanquen o minven.
Amb tot, què vol dir aquesta ànsia, aquest desesper per llegir-ho tot, per veure-ho tot? Potser no cal llegir-ho tot, ni viatjar a tot arreu, d’altra banda, impossible. La nostra existència no està concebuda per ser exhaustiva, per assolir-ho tot, sinó per a dosificar i absorbir allò que ens arriba, és a dir, allà on posem la mirada, les mans, els peus, el pensament…
Així m’ho recordava mentre feia cap a Fiesole amb uns amics un matí de dimarts, a les portes de la primavera. Havia trigat anys en viatjar a Florència, tothom me’n parlava: és bellíssima, has d’anar-hi. És clar que hi havia d’anar, però de vegades forçar les ocasions no serveix de res. I finalment el dia va arribar i vaig posar-li rostre a Florència, tot i que ja tenia el de moltes novel·les, pel·lícules, relats i cròniques. Tanmateix, i a pesar que cada dia és més difícil descobrir res, Florència em guardava una sorpresa: Fiesole.
Fiesole em va robar el cor i la seua Pensione Bencistà me’l va segrestar. Una pensió ubicada a una vila del segle XIV entre pujols des d’on es veu Florència, quan es deixa veure, és clar, perquè a la Toscana la boira mana. La boira, junt amb les oliveres, són dues constants centenàries.
Vam pujar a Fiesole per primera vegada una vesprada assolellada. La intenció era fer una passejada circular pel parc Mont Cecerri, però les vesprades eren més curtes a Florència que a casa nostra i com que encara no havien canviat l’hora, no tenia sentit «perdre’ns» al bell mig d’un bosc desconegut per a ensopegar amb la foscor. Desistírem, i sense més, férem un tomb per escodrinyar la Vila la Torrossa, llar i recer espiritual de Lily Íñiguez Matte, una jove artista i poeta d’origen xilé, enamorada de les coses boniques.
Filla de l’escultora Rebeca Matte i del cònsul xilé Andrés Bello, la jove Lily sentí sempre un gran desig de «viure en bellesa» i així ho transmeté al seu diari Pages d’un journal, escrit en francès, amb fragments intercalats en anglés, italià i alemany. Desafortunadament, la bellesa fou efímera perquè Lily visqué poc, morí de tuberculosi a l’edat de vint-i-quatre anys sense haver conegut l’amor carnal. Deixà, però, pàgines dolces com aquesta: «El jardí es veu bellíssim, amb la seua glorieta de glicines, el quiosc ple de roses, el vell pou, les enfiladisses que s’enfilen pels murs de la casa, l’arbre gran. Després, més lluny, la gruta, el galliner, i al fons el pujol des d’on puc albirar Florència, embolicada sempre en una boira blavosa, Fiesole i els altres turons».
Amb l’evocació de Lily passejant per aquells boscos, i com que aviat es faria fosc, aquella vesprada convinguérem baixar a Florència i tornar-hi el matí següent. Però l’endemà plogué i ho deixàrem per a l’altre endemà, la darrera oportunitat.
En el dia assenyalat el matí despuntà emboirat, molt tancat, tot i que les previsions meteorològiques dels nostres telèfons prometien sol, i em consolava aquella frase tan aragonesa de ma mare: «Mañanica de niebla, tarde de paseo». Volia creure que seria cert.
Amb tot, el dia d’abans havia plogut força i no podíem aventurar-nos a fer la ruta circular del Mont Cecerri perquè la forest estava enfangada. La millor opció fou continuar amb l’autobús fins al centre del poble. Però una vegada allà, i en comptes de baixar del vehicle, no sé què ens va agafar, el cas és que ens hi vam quedar mig hipnotitzats. Des que havíem eixit de Florència no havíem divisat res, boira i boira, i no sabíem si, en arribar a Fiesole, aquell autobús ens duria més enllà o faria mitja volta. El cas és que el vehicle, en pegar-li la volta a la rodona de la plaça, ens dugué cap avall sense miraments, ni final de trajecte ni res. Ens entrà el riure i una mica d’estupor. Havíem fet els babaus i ara hauríem de pujar la costera, llarga i penosa, fins a arribar de nou al poble.
Una volta a la carretera, respiràrem el matí, la humitat del bosc i la calma relativa, caminàvem entre vehicles que baixaven i pujaven. Florència, sabíem, intuíem que hi era, allà baix, però no la vèiem. La veuríem en algun moment del dia…? Encara era d’hora, hi havia esperança. El sol deia que volia eixir, ho intentava, hi perseverava, però la boira s’escampava com un macís obstinat que li barrava el pas.
Arribats al poble, exploràrem la plaça amb l’Ajuntament, però només s’albirava el perfil de l’edifici. No vèiem res tres metres més enllà dels nostres ulls. I tanmateix, estàvem convençuts que acabaria fent un dia magnífic, quasi primaveral, dels que conviden a traure’t capes i a buscar un gelato al limone mentre taraleges Paulo Conte.
Amb aquesta idea anàrem a voltar pels afores del poble entre murs i carrers estrets, cases silents i alguna abandonada. De tant en tant, algú eixia de casa o tornava d’un caminada sense cap pressa. Trobàrem un mirador des del qual vèiem ben poca cosa, però ensumàvem els arbres, tocàvem la rosada, escoltàvem els ocells, alguna papallona se’ns apropava. Ningú podia dir que allò no era bellesa, una placidesa que emboirava la boira. Ja ni la recordàvem. No m’importava no veure-hi res més enllà, el present era pròxim.
Fiesole aquell dimarts, ben d’hora i sense sol, no semblava un poble turístic. Potser tothom havia pensat el mateix: «De què servirà pujar fins allà si no podrem albirar la magnificència florentina?» Per això, tret d’algun turista entossudit i esperançat, com nosaltres, Fiesole respirava calma. Tan sols dues hores més tard un grup d’estudiants mexicans, per a qui segurament era «ara o mai», recorria els carrers i visitava el teatre romà.
Decidírem anar primer al mirador principal i tornar al teatre més tard, quan hagueren acabat els estudiants. La visita fou d’una calma i una bellesa com poques. Tota la jornada transcorregué pausadament, amb calidesa, fins i tot la pasta que menjàrem per a dinar, jo em vaig arriscar amb la polenta, estava deliciosa i l’àpat no fou gens car. A Itàlia, aquest país on «al carrer s’hi sent circular la intel·ligència com sang vívida», escrigué Natalia Ginzburg, sempre menge bé i res em sembla car.
Baixàrem del mirador, visitàrem el teatre i les restes del conjunt arquitectònic romà, imaginàrem la vida antiga d’aquella gent resabuda, obstinada i organitzada, dinàrem i tornàrem al mirador a estirar-nos al sol. Aquell sol que s’havia apoderat de tot, de la rosada, dels pujols, de l’horitzó, de les oliveres, dels murs, del meu cor, tot ho amarava i matisava. I mentre deixàvem Fiesole i baixàvem a Florència en un autobús que volava pels revolts i que ens posà l’ai al cor, des de la finestra buscava el rastre de la Torrossa i de la Pensione Bencistà, de les cases on, per un instant, m’havia imaginat vivint per fer realitat un d’aquest desitjos que creix en mi des de fa temps: parlar italià.
Tornaré a Fiesole. Recorreré la Toscana i aprendré italià. Per què no? No estem fets de somnis?
